Publicitat
Publicitat

Acaba la restauració del retaule barroc de Sant Serni de Canillo

Aquest diumenge al migdia serà presentat i s'explicarà el seu interès, la seva iconografia i els treballs de restauració efectuats

El Departament de Patrimoni Cultural (Àrea de Béns Mobles) ha conclòs la restauració del retaule barroc de la Puríssima Sang de Sant Serni de Canillo, segons informa el Govern en un comunicat. Els treballs van començar el novembre del 2015 quan es va desmuntar el retaule barroc de la Puríssima Sang que es troba a l’església parroquial i es va traslladar al taller de restauració de Patrimoni Cultural (Aixovall) per procedir a la seva restauració. El retaule, datat de la primera meitat del segle XVIII, presentava una capa general de brutícia que l’enfosquia totalment i que impedia veure la riquesa de la seva policromia. El pròxim diumenge 19 de març es presentarà a partir del migdia per explicar l'interès del retaule, la seva iconografia i els treballs de restauració efectuats. 

En el curs de la restauració s’ha constatat que el retaule havia estat àmpliament modificat, ja que en un moment determinat s’hi van afegir un cert nombre de peces de factura ben diferent de les originals, que van desnaturalitzar el conjunt de l’obra. Les peces noves van ser inserides probablement a l’inici de la segona meitat del segle XVIII, amb la finalitat de fer el retaule més gran, al mateix moment en què s’amplia considerablement l’edifici original. Els afegits es van situar al basament, al graonat de sota del sagrari, al marc del davant de l’altar, a l’espai entre les columnes salomòniques i les motllures laterals o guardapols, així com entre l’entaulament i el frontó superior. L’estudi acurat d’aquest retaule ha permès constatar que aquestes peces contenen una policromia original, la qual, tot i no ser molt destra, té la virtut d’esforçar-se a emular els tons originals. 

Aquesta policromia del segle XVIII va ser repintada (probablement a principi del segle XX) amb pintura de colors pastel, per amagar, sembla, un ennegriment de la superfície (vernís oxidat o brutícia difícil de netejar). Aquests repintats també es van aplicar en algunes de les peces originals, com és el cas del plafó de fons del Crist en el qual, ja abans d’iniciar la restauració, el repintat (una pintura rosada amb motius blaus estampats que no presentava cap interès) deixava entreveure la riquesa del cel estelat amb el sol i la lluna sota. 

Si bé en un primer moment els historiadors de l’art i els conservadors restauradors es van posar d’acord a respectar “l’evolució” d’aquest retaule, és a dir a mantenir els afegits incorporats durant la segona meitat del XVIII, les dificultats tècniques a l’hora de restituir la policromia original han motivat el replantejament d’aquest tema. Efectivament, així com els repintats aplicats a les peces d’origen s’han tret amb molta facilitat i se n’ha recuperat la policromia original en perfecte estat de conservació, els repintats aplicats a les peces afegides són gairebé impossibles de treure i revelen una pintura en molt mal estat de conservació. Aquesta circumstància ha fet tombar la balança cap a la recuperació del retaule original, i s’ha retrobat així la unitat i la coherència estètica i formal que els seus autors li van donar al inici del segle XVIII. 

Les dificultats amb la retirada dels repintats així com la descoberta de les pintures del segle XIX de Josep Oromí han retardat les obres d’adequació de la capella i en conseqüència la instal·lació del retaule que no es va fer fins al Nadal passat.