Publicitat
Publicitat

Elton, 40º

Elton és un dels grans. Té el mòbil de McCartney, el de Dylan i el de la reina d’Anglaterra, i se li posen quan els truca. És un supervivent. Fa un espectacle d’una enorme dignitat, i el fonamenta amb un repertori de pedra picada.

Fa calor. Veure les mitges atapeïdes que llueixen les hostesses ens col·loca a la vora de la lipotímia. De fet, diuen que abans de començar el concert ja n’hi ha hagut dues. La previsió és que en cauran unes quantes més. La qüestió és bellugar-se el mínim possible i mirar de fer-nos aire amb qualsevol vano improvisat. A l’escenari, que s’ho han vist a venir, hi ha tot de ventiladors. Una presència insòlita: dalt d’un escenari hi he vist ampolles de bourbon i caixes de Voll-Damm, però tants ventiladors no. Però és igual. Que faci la calor que vulgui. Elton ha vingut a inaugurar-nos l’aeroport i només amb això ja hauríem d’estar contents. Abans de començar ens passen la llista de les cançons. De les vint-i-una que hi ha relacionades, en podria cantar la meitat. Bé: tinc una edat. El concert comença amb puntualitat britànica i lluentons. Els 'sirs' no es poden comportar altrament. Mentida: ha començat un minut abans de l’hora prevista. 'The bitch is back'. A la banda, dos històrics: Davey Johnstone (armat amb una Gibson Explorer!) i Nigel Olsson, a la bateria (doble bombo!), acompanyats per Matt Bissonette al baix, Kim Bullard als teclats i John Mahon, a les finíssimes percussions. Va continuar amb 'Bennie and the Jets'. Una de la meva època. 'Candle in the Wind'. Un mar de pantalles de mòbil on, trenta anys abans, hi haurien hagut encenedors encesos. Recordo aquell dia de setembre del 1996 en què la va cantar ("and it seems to me, you lived your life like a candle in the wind…") a Westminster sense que se li trenqués la veu. Dues peces de 'Madman Across the Water': 'Levon' i l’extraordinària 'Tiny Dancer'.

Elton és un dels grans. Té el mòbil de McCartney, el de Dylan i el de la reina d’Anglaterra, i se li posen quan els truca. És un supervivent. Fa un espectacle d’una enorme dignitat, i el fonamenta amb un repertori de pedra picada. 'Goodbye Yellow Brick Road' va ser compost fa més de quaranta anys, i està intacte. El concert és un repàs grans èxits. Amb incursions als anys vuitanta, que van ser complicats: 'I Guess Why They Call It the Blues', i als noranta, on va recuperar-se. Cap concessió al repertori experimental: 'Your Song', que és una cançó perfecta. Amb 'Sad Songs (Say So Much)' part del públic va desafiar la lipotímia i es va aixecar. Amb 'Don’t Let The Sun Down On Me' i sobretot amb 'I’m Still Standing' el respectable es va començar a esverar. S’acostava el fi de festa, amb unes versions electritzants de 'Your Sister Can’t Twist (But She Can Rock ’n’ Roll)' i 'Saturday Night’s Alright For Fighting'. Amb aquests precedents només hi havia un bis possible, després de saludar i de signar uns quants autògrafs als de la primera fila: 'Cocrodile Rock'. Tothom dret (i Johnstone brandant una preciosa Flying V! vermella)

Se’n va anar amb llum de dia, perquè a l’aeroport que ens ha inaugurat el seu bimotor –i nosaltres que ens pensàvem que vindria amb un jet privat!– no pot enlairar-se de nit. A veure si per una altra vegada hi instal·len uns quants focus i podem fer un concert amb la fresca. Però en el fons és igual. Potser no tornarà mai més: diu que comença a tancar la barraca. Si fa calor, ens dutxarem quan arribem a casa. Al final no en va fer tanta com semblava. Gràcies, Elton, i companyia.