26/11/2016

Manacor-Lliure

3 min
Manacor-Lliure

Manacor. - No em cansaré de dir que, sense Manacor, seria molt més analfabet teatral del que som. La prova, una altra, va ser el cap de setmana passat, quan arribaren dues produccions del Teatre Lliure que ja m’hauria agradat veure a Barcelona. La primera, In memoriam, de la Kompanyia Lliure, integrada pels joves de l’emblemàtic teatre, amb música en directe, que sempre dóna a qualsevol espectacle un plus indiscutible. Sis actors, tres músics i un cantant. El text i la direcció és de Lluís Pasqual. Un homenatge a la ‘lleva del biberó’, la dels joves soldats reclutats per l’exèrcit roig que anaren a lluitar per la pàtria, tot just quan els republicans estaven a punt de perdre la guerra a la batalla de l’Ebre (segons diuen, la més sagnant de totes les batalles de la Guerra Civil). Pasqual col·loca primer els sis soldadets poc després de ser reclutats, voluntàriament o involuntària, però en qualsevol cas sense saber gaire bé on anaven ni perquè, per contextualitzar el tarannà de cadascun dels protagonistes en el camí d’una mort casi segura. Pasqual, com a autor, parla realment dels desastres de la guerra, dels que hi deixen la vida tan sols per haver nascut en un lloc o en un altre, arengats per uns caps que no han vist mai de prop el front bèl·lic i que, com diu un dels protagonistes, creuaran la frontera en cotxe. El director no s’arronsa a l’hora de donar llendera, mitjançant uns protagonistes que tan sols són víctimes d’unes circumstàncies que gairebé no entenen. Però no és tan sols teatre documental. El substrat real, que fa que arribi al públic, és l’humà, els moments en què l’obra conta les petites coses que succeïxen dins la trinxera, quan parlen fins i tot amb els enemics, per fer intercanvi de tabac per paper de fumar o fins i tot per jugar un partit de futbol amb conseqüències sumaríssimes, que em varen recordar les que ja contava Joaquín Pérez Madrigal, un republicà que es va passar a les files nacionals, a El miliciano Remigio, que pa la guerra es un prodigio. Del cantant millor no fer-ne cap comentari, però la resta, tant musicalment com dramàticament, funciona, de tal manera que és difícil no sortir de la funció una mica torbat de veure i viure uns fets que no són tan llunyans i que, sobretot, encara perduren per culpa de la desmemòria històrica d’alguns.

Manacor.- Lluís Pasqual també és el director de Dona no reeducable, d’Stefano Massini i interpretada per Míriam Iscla, que es va presentar la temporada passada juntament amb una altra obra de Massini, CrecEnUnSolDéu, interpretada per Rosa Maria Sardà i dirigida, també, per Pasqual. Si a In memoriam es tracta de fer memòria d’uns fets que haurien de ser inoblidables, amb Dona no reeducable passa exactament el mateix però a Rússia, amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, del qual es parlà arreu del món durant un parell de setmanes i que el temps va enterrar a les cunetes de l’oblit, perquè el poder és el que manega la pala amb què es tapen les injustícies. Tot i que la història queda una mica llunyana, per allò que ja en tenim prou amb el que passa a casa, els fets són tossuts i dignes de reflexió, que és la gran pretensió de Lluís Pasqual. Refrescar l’assassinat de la periodista russa que es dedicava a fer tan sols informació sobre el conflicte, quin eufemisme, entre txetxens i russos, és una manera de destapar, un cop més, la condició humana dels poderosos. Miriam Iscla, sola sobre l’escenari, fa un autèntic tour de force per explicar tot el que probablement a Ana Politkóvskaia li hauria agradat dir. Dona no reeducable tampoc no deixa indiferent ningú. Un cop més, el teatre serveix de vehicle carregat de preguntes. Les respostes sempre són sota terra, alguns cops de qualsevol manera.

stats