Hola xarxes socials, adeu vida social

Andorra la VellaUn dia, com podria ser avui, van aparèixer les famoses xarxes socials. Les vam rebre amb els braços oberts, tanmateix no érem conscients que alhora tancaven moltes portes i ens furtaven intimitat.

Bon dia ens deien el WhatsApp, el Facebook, el Twitter, l’Instagram mentre, sense voler, nosaltres dèiem adeu a tot el que ens envoltava, sense adonar-nos de tot allò que deixàvem de costat per estar connectats a aquests monstres. Uns monstres que no ens deixen gaudir del paisatge, atès que ens fan centrar la mirada en uns aparells tecnològics coneguts amb els noms de mòbil, tauleta, ordinador. Uns monstres que no ens deixen tranquils per poder gaudir d’una trobada amb els amics en una terrassa o en un simple banc de la ciutat. Uns monstres que descobreixen totes les nostres preferències. Uns monstres que ens tenen localitzats a cada instant. Uns monstres que ens dominen i fa que deixem de gaudir del que som nosaltres i desertem de les persones que ens envolten.

És curiós, perquè li diuen xarxa social, però amb elles tota la vida social s’acaba, on són les rialles amb els amics a la tarda? I l’atenció a classe per poder aprovar? I les xerrades amb la família a les hores dels àpats? I les abraçades als éssers que estimem? Tot això ja és insignificant, tenim unes famoses xarxes socials que ens fan creure dia i nit que seguim fent-ho; ara bé, fem una prova: surt al carrer sense mòbil -si pots, clar- i mira el teu voltant. Què hi descobreixes? Oh!, el gos tan maco de la veïna al qual saludaves sempre en veure’l abans d’estar capficat amb el teu telèfon i les seves xarxes socials. Observa el bloc de pisos de davant de casa teva. Oh!, ha canviat de color, te n’has adonat ara! I, finalment, examina les terrasses dels bars; grups d’amics, parelles, famílies... cadascú absort amb el seu aparell, ja no hi ha brindis per poder tornar a reunir-se o converses que es fan eternes amb els amics.

Ara... desgraciadament hi ha les xarxes socials que ocupen tot el nostre temps. Ens aixequem i ja tenim missatges dels grups als quals estem emmagatzemats, anem a la dutxa i sentim vibrar, xiular els nostres aparells... perquè els components dels grups estan ansiosos per compartir. Compartir, què? Sortim al carrer i agafem el transport públic, no hi ha persones dins d’aquest vehicle sinó robots mirant i observant el seu telèfon mòbil cercant missatges nous o una notificació del millor amic del WhatsApp, el Facebook, el Twitter, Instagram... I, a mesura que transcorre el temps tot segueix igual a les classes, a les places, a les feines i així dia darrere dia.

No obstant, si en fem un bon ús, constatarem que les xarxes ens faciliten la comunicació amb les persones a qui estimem. Per exemple, quan fem un viatge per dir que hem arribat bé al destí escollit, demostrar com gaudim d’un cap de setmana o d’unes vacances, recordar als familiars que estan lluny que som al seu costat per al que necessitin i que els estimem fins i tot veure’ls amb un simple clic.

A més, podem valorar que les xarxes socials ens informen de tot allò que ocorre en aquest món en el qual vivim, ens guia en els nostres viatges, ens poden ajudar a trobar feina, a contactar amb persones amb qui compartim aficions...

Malauradament el bon ús d’aquestes xarxes s’està extingint, és així ho vulguem o no, ens dominen com a persones, i si ho pensem fredament, ens relacionem amb una màquina per interactuar, de vegades, amb persones que ni tan sols coneixem.

Em sobta cada cop més quan veig algú amb un llibre, o parlant amb amics en un moment i lloc determinat. Ara que soc més gran penso la raó que tenia la meva mare quan deia que les xarxes no eren una bona idea, que tragués el mòbil de damunt la taula, que si no podia viure sense ell, i jo innocent deia, com vols que no pugui viure sense aquest aparell...

Doncs ara, m’adono que no puc, no puc agafar els llibres que tan m’agradaven, no puc tenir una conversa sense poder mirar el mòbil, o simplement no puc culturitzar-me a l’escola perquè estic pendent d'aquestes xarxes que em tenen atrapada. Ho confesso no puc viure ni un segon sense connectar-me a diferents seves xarxes socials tot i ser conscient que em separen del que realment és important en aquesta vida.

Realment li estem dient adeu a les fortes abraçades en els moments dolorosos, als petons a la galta a la persona que estimem, a les llargues riallades que acaben fent mal a la panxa... És el preu que paguem per utilitzar xarxes que suposadament són socials.