Una finestra oberta al món

Andorra la VellaEl setè art no és actualment gaire característic d'Andorra, però ho va ser fa unes poques dècades. La

dictadura franquista caracteritzada, entre altres aspectes, per la censura, atorgava al nostre país un

atractiu intel·lectual del qual gaudien tots aquells espanyols que veien en el Principat una escapatòria a la seva realitat. A través de la gran pantalla se submergien en mons i històries prohibides, fent així d'Andorra un país que apropava els espanyols a cultures totalment diferents. Andor-Center va ser un dels cinemes presents durant la dictadura a Espanya. Ubicat on avui es troba el Centre Cultural de la Llacuna, al seu dia va servir per projectar les noves pel·lícules i mostrar un cert exotisme a tots aquells que ho desitgessin.

“Apropàvem els espanyols al món”

El cinema a Andorra durant l’època de dictadura franquista a Espanya era com “una finestra a

Europa i al món per als espanyols”, una manera de poder conèixer com era “veritablement” el

cinema que “s’estava fent fora de les fronteres espanyoles”, afirma Carles Torres, fill de Juan

Francisco Torres, el director del cinema Andor-Center. “Hi havia molta censura” i, consegüentment,

“no es podien veure determinades pel·lícules” ja sigui per motius “polítics, religiosos, socials,

eròtics o morals”. La censura va marcar aquest període de dictadura, ja que “tot estava prohibit per

raons que només ells entenien”.

A Andor-Center es podia gaudir de “tot el que a Espanya no es podia veure”, on destacava un

cinema compromès, “un cinema que qüestionava els valors conservadors, morals, polítics i

religiosos de l’època”, que “estava mal vist” que es qüestionessin a Espanya. El fet que moltes

pel·lícules estiguessin censurades “els donava un valor afegit” perquè “si una cosa es pot veure amb

normalitat, no li donem tant valor”. D’aquesta manera, “la gent va aprendre a apreciar les pel·lícules

censurades, més que si haguessin estat permeses”.

“Recordo veure la pel·lícula 'El Gran Dictador'” de Charles Chaplin, estrenada el 1940, en què es mostra una paròdia d’Adolf Hitler, dictador alemany i amic de Franco que, “evidentment, estava censurada a Espanya”. Tampoc estaven permeses algunes pel·lícules de ciència-ficció. “No sé per què. Suposo que perquè mostraven un món on la religió no hi pintava res”.

Amb la mort de Francisco Franco l’any 1975, el cinema d’Andorra “va deixar de tenir aquest

atractiu”. La gent podia disposar del contingut a casa seva i “l’al·licient intel·lectual del país va

esdevenir comercial”.

El cinema a Andorra “apropava els espanyols al món”. A causa de la dictadura, Espanya era un país

“molt aïllat, que no mirava amb bons ulls altres cultures”. En canvi, Andorra era un país en què la

cultura francesa estava molt present. “Moltes de les pel·lícules eren franceses, però també hi havia

cinema americà, anglès, rus…”. Veure una pel·lícula estrangera, “sobretot per als espanyols”, era

“exòtic”, tenint en compte que “avui en dia podem conèixer altres cultures gràcies a Internet, però

abans no era així”. Torres opina que “el cinema és una manera d’apropar cultures”, ja que “entres a

una sala i aquestes dues hores estàs en un altre món, un altre país”.

L’impacte de la crisi sobre el cinema

Avui en dia només existeix un cinema al Principat. Però no sempre ha estat així. De fet, va arribar a

haver-n'hi cinc alhora, fet que avui en dia ens sembla difícil d’imaginar. Van conviure al país els

cinemes Andor-Center, Les Valls, Cristall, Principat i Modern. El fàcil accés al contingut

audiovisual que es va massificar a partir dels anys 1990 va tenir com a conseqüència la disminució de la clientela als cinemes. A l’inici de la crisi, l’any 2008, només els cinemes Principat i Modern

havien sobreviscut als VHS i als DVD.

“Es notava la crisi”, diu un extreballador dels cinemes Modern. El cinema havia patit una davallada

“considerable” durant els vint anys anteriors, però a l’inici de la recessió, aquesta va esdevenir

“fortíssima”, perquè “la gent no tenia tants diners com abans”. El poder adquisitiu “evidentment

disminuïa”, ja que la població “prioritzava la llar i l’alimentació. L’oci va ser una de les coses que,

inevitablement, es va haver de sacrificar”. Això va ser una “llàstima” perquè, “evidentment, la gent

gaudia amb el cinema. És una manera d’evadir-se”, i el fet que en una època de crisi faltin aquest

tipus d’activitats “fa mal. Es notava a la cara dels clients que estaven patint”.

L’obertura del Centre Comercial illa Carlemany amb el seu respectiu cinema l’any 2009, el mateix

any que van tancar els cinemes Principat, “ens va afectar bastant”. Les galeries es van “popularitzar

i tothom volia anar al cinema nou”.

El propietari dels cinemes Modern, Enric Cassany, va prendre la decisió de tancar l’any 2011,

després de 40 anys d’activitat. Tal com va dir en el seu moment, “el negoci no era econòmicament

viable”, ja que era una “situació de davallada permanent d’espectadors”. A més, digitalitzar les sales

tenia un cost “massa elevat” per garantir unes condicions “correctes” de les sales: uns 100.000

euros per sala.

Els cinemes Principat van tancar les portes després de sis dècades per la mateixa raó: falta de

mitjans per adaptar les sales a les noves tecnologies i la greu crisi econòmica. El responsable

durant els darrers 30 anys, Joan Céspedes, es va jubilar amb el tancament del cinema, que havia

estat actiu des del 1949.

Obrint les portes

“El cinema és un art i, com tots les arts, pretén apropar la gent”. Són les paraules de Maria Cadena,

una clienta habitual del cinema. Conèixer la cultura xinesa, per exemple, “només es podia

aconseguir viatjant fins fa uns anys”. Avui dia és “molt més fàcil” a través d’Internet, “gràcies a la

quantitat d’informació disponible”. Cal recordar, però, que el cinema també “té una gran influència

en com percebem altres països i cultures”. Hem d’admetre que de vegades pot resultar “dolent”, ja

que “és inevitable que es creïn estereotips”, però en certa manera el cinema és un mitjà “molt real”

per “veure i entendre com funcionen altres llocs del món totalment allunyats de nosaltres”. El cas

d’Espanya durant la dictadura n’és un exemple ben clar: “els espanyols estaven tancats dins un món

manipulat per l’Estat que només ensenyava el que li convenia. Andorra representava, per a ells, un

paradís de llibertat i coneixement que era impossible trobar al seu país. A través del nostre país se

submergien dins d’altres cultures”.

Cadena sempre ha pensat que “el cinema és una de les maneres més reals de transmetre històries i

emocions”, però també “de transportar-nos a països o fins i tot mons llunyans”. “Qualsevol nen que

té l'experiència de veure una pel·lícula ambientada al Japó, amb els seus paisatges, tan diferents dels

nostres”, la seva gent i traces de la seva cultura, quan surt de la sala “sent que està molt més a prop

del Japó que abans d’entrar-hi”. El cinema ens pot apropar, fins i tot, “a cultures i gent de llocs que

ni tan sols existeixen”. Així doncs, Cadena afirma que “el cinema ajuda a apropar cultures” gràcies

al fet que “ens adonem que, siguem d’on siguem, som tots iguals: tenim els mateixos problemes,

sentim les mateixes emocions…”. A través de la pantalla “connectem emocionalment amb els llocs,

els personatges”. Si bé és cert que a través d’altres mitjans com Internet podem accedir a molta

informació, “el fet que existeixi aquesta connexió emocional fa que sentim el lloc en qüestió més a

prop”. Això no passa amb Internet, ja que “es crea una distància amb l’usuari”. Maria Cadena

reconeix que té “molt” a agrair-li al cinema, ja que a través de la pantalla ha viscut moments

“inoblidables”, amb personatges “fantàstics”. Creu veritablement que moltes de les històries que ha

presenciat l'han convertit en una “millor persona amb una visió molt més àmplia del món”.