1R PREMI JOVE PERIODISTA

La nostra societat informacional

No considero que sigui dolent dotar als nens de recursos des de petits, però de vegades no ens n'adonem que potser és un punt excessiu

Maria Gómez
5 min

Andorra la VellaNo totes les generacions tenen de la mateixa manera accessibilitat i un fàcil maneig de les noves tecnologies. És així com sorgeix el terme que tant hem sentit de la 'bretxa digital', on queda molt ben definida la diferència entre l'apropament per a les persones depenent de la zona geogràfica, del gènere, etc.

Prensky (2001) va descriure dos tipus de persones: els natius analògics i els natius digitals. Els primers són aquelles que, com els nostres pares, en la seva infantesa i adolescència no van tenir cap tipus de suport relacionat amb la informàtica o la tecnologia tal com la coneixem actualment. D'altra banda, trobem els natius digitals que queda més que recalcat que som nosaltres: persones que pràcticament hem nascut més que amb un pa sota el braç, amb una tauleta o un telèfon mòbil.

A les mateixes aules de maternal i d'infantil ja trobem ordinadors i projectors que les mestres utilitzen per ensenyar als nens. En l'àmbit personal, hi ha dues experiències que poden ser d'utilitat. Quan era petita recordo tenir un ordinador a l'aula, que no era ni molt menys res de l'altre món i l'utilitzàvem més aviat poc, però hi era. Fa un any, fent unes pràctiques en una classe d'Infantil 3 (nens de 3 i 4 anys) vaig poder comprovar amb els meus propis ulls com havia canviat. Cantàvem i ficàvem vídeos amb música als nens, substituint els tan mítics radiocassets o reproductors de CD's i ràdio AM/FM portàtils.

No considero que sigui dolent dotar als nens de recursos des de petits però hi ha vegades que no ens n'adonem que potser és un punt excessiu, com ara aquells nadons que veiem que no saben pronunciar ni una sola paraula però dominen els aparells electrònics dels seus pares millor que els mateixos pares.

Sobre aquest accés fàcil a la informació, Castells (2002) indica que el més important no és el joc amb els coneixements i la informació que podem aconseguir sinó que va molt més enllà; és més aviat sobre l'impacte de les tecnologies a les nostres vides a l'hora d'aplicar-nos i de buscar informació en un únic 'click'.

Els joves ens comuniquem utilitzant les xarxes socials, perquè són més pràctiques i sí que és veritat que ens han facilitat molt les vides. Ens permeten parlar amb gent que està a milers de quilòmetres i fins i tot poder veure-les, podem fer treballs conjunts sense la necessitat d'haver de quedar cara a cara per aclarir què posar i què no, compartir i editar documents i arxius en línia o saber quins llibres hi ha a la biblioteca sense la necessitat de moure'ns fins allà. És innegable dir que les noves tecnologies no ens han facilitat les vides d'una manera descomunal, però també hem arribat a l'extrem que a vegades ni ens n'adonem de les coses que perdem per l'excessiva utilització.

L'increïble que és (o era) adonar-te com de ràpid que passava el temps quan estaves amb els amics o amb una persona en concret mentre feies mil coses, passaves la tarda o prenies un cafè, les ganes de tornar a parlar amb ells o de veure'ls l'endemà. Ara, quan estem amb algú estem pendents del telèfon de manera sistemàtica i automatitzada, saps que quan li diguis adeu, li pots escriure qualsevol cosa a la qual es doni la volta i si vols veure-la, només cal donar-li al botó de la videotrucada.

Una de les altres forces que han pres les xarxes socials sobre nostre és que, de la mateixa manera que nosaltres estem connectats amb tothom, la resta del món també ho està. Som un blanc fàcil i hi ha un sobrecontrol i un excés d'informació nostra recol·lectada i guardada en el Big Data. Sí que és decisió nostra donar o no aquesta informació, però molts cops ni ens adonem que ho fem.

Llavors, si la nostra informació és de domini públic, és quan hem de tenir molt de compte amb qui xategem o per on naveguem, perquè podem arribar a trobar-nos amb problemes que en un primer moment no havíem tingut en compte. Sorgeixen termes com ara 'cyberbulling', 'grooming', 'sexting', amb els quals hem de tenir molta cura per no patir-ho i, si detectem una conducta que podria ser-ho cap a nosaltres o cap als altres, denunciar-ho.

Les xarxes socials també tenen un punt buit en el qual les paraules es poden mal interpretar i fer d'un gra de sorra una muntanya immensa. Una conversa cara a cara es basa no només en les paraules, sinó també en els gestos, les mirades i les expressions, i això és el millor d'una 'conversa tradicional'. En canvi, una conversa a través de la pantalla mai sabem en quin to ho pretén dir la persona, com estarà actuant o si realment tindria la mateixa valentia de dir-ho si ho hagués de fer mirant-nos fixament als ulls.

Això té la seva part bona i la part dolenta. Moltes parelles s'han format gràcies a això, perquè la timidesa és un estat que no se supera fàcilment però que potser a través d'un dispositiu et dona la petita empenta que necessitaves per començar a confiar en tu mateix. Així mateix, trobem el ja esmentat assetjament en què, la mateixa valentia que se li atorga a una persona tímida, se li atorga a una persona que es creu en el dret de fer mal als altres.

Parlant de les relacions de parella, les xarxes socials sí que és cert que hi ha més notabilitats i es donen més casos de gelosia dels que hi haurien. Aquest fet d'estar en línia i de penjar a la xarxa el nostre dia a dia, crea per part d'algunes parelles un control excessiu de la seva parella fins al punt d’establir un tipus de possessió que no és bo en cap dels casos. Una persona és únicament seva i no per tenir parella ha de crear una dependència, i això és una cosa que en els últims anys s'ha incrementat molt.

Mitjançant els recursos tecnològics també hi ha plataformes que han ajudat moltes persones (fòrums, blocs, pàgines web, etc.) a veure que hi ha persones que es troben en la mateixa situació que elles i que fent pinya se'n pot sortir de tot, se senten recolzades i confortades i aquesta sensació és difícil de trobar quan et sents en una situació que no té sortida.

Enfocant de diferent manera aquests recursos, alguns aprofiten per a ensenyar al món els seus dots artístics i capacitats: hi ha diferents espais a la web que ens permeten 'pujar' tot allò que fem. Les fotografies que realitzem d'un esdeveniment, o d'una manera més atípica, els nostres escrits, els nostres pensaments... a la fi, les nostres petites dosis d'art. Molts escriptors s'han fet virals a través d'Internet fins al punt de poder publicar les seves obres. Això és una empenta cap a l'autonomia d'un mateix i el fet de veure que allò que creiem més íntim, hi ha gent que també ho sent.

En definitiva, les xarxes socials han ajudat d'una manera o d'una altra a enfortir llaços, a crear relacions entre persones anònimes o que en un principi eren desconegudes, però que no hem d'oblidar que tota part bona també té la seva part dolenta. L'important és saber de quina manera gestionar-les i no deixar-nos influir, sinó actuar com nosaltres mateixos creiem que hem d'actuar.

Referències

- Prensky, M. (2001) 'Nativos digitales, inmigrantes digitales. On the horizon', 9(5), 1-7.

- Castells, M. & Himanen, P. (2002). 'La sociedad de la información y el estado del bienestar'. Madrid: Alianza.

stats