L’ENTREVISTA

GÉRARD MARTÍNEZ: “Una ‘ultratrail’ et permet experimentar sensacions físiques i mentals úniques”

Director de cursa de l’Andorra Ultra Trail Vallnord

Gérard Martínez (Escaldes-Engordany, 1955) és l’artífex, juntament amb la seva companya, Valérie Lafleur, de l’Andorra Ultra Trail Vallnord, un esdeveniment esportiu nascut l’any 2009 que ha posat Andorra en el mapa mundial de proves de resistència. Actualment està format per cinc curses-de 42, 83, 112, 170 i 233 quilòmetres- i una marxa popular. Quan falta un mes perquè se celebri -tindrà lloc del 4 al 9 de juliol-, la prova ja ha marcat un nou rècord en superar els 3.200 inscrits.

D’on neix l’Andorra Ultra Trail?

Neix d’una decisió que vam prendre la Valérie i jo el setembre del 2008. Jo practicava ultratrails i la meva companya, la Valérie, em seguia, i ens vam adonar que Andorra tenia un entorn natural que es prestava de manera magnífica a aquest esport. Vam decidir de llançar-nos a l’aventura, prenent la decisió de manera totalment inconscient, ja que no teníem absolutament cap finançament, però en vam trobar bastant ràpidament a Vallnord, que va ser el primer que ens va seguir, després a Andorra Turisme i Crèdit Andorrà i, posteriorment, a poc a poc hem anat construint una base de patrocinadors i col·laboradors, ja que les inscripcions només cobreixen una tercera part del cost de l’esdeveniment.

¿Els primers anys van ser els més durs?

No, cada any requereix la mateixa feina perquè justament cada any hi afegim coses, anem a més, volem fer més curses i intentem donar més força a l’esdeveniment, a través de la promoció internacional. Perquè un esdeveniment d’aquest tipus, si no creix, si no l’enriqueixes al llarg dels anys, es mor.

¿Us esperàveu arribar on sou?

No pensàvem tenir un creixement d’aquest tipus, que és de l’ordre del 20% anual des de fa ja nou edicions. Sortíem de 650 corredors el primer any i arribem a 3.200 aquest any. I també hi ha un creixement qualitatiu, que és que tenim 49 nacionalitats diferents, i més de 500 corredors no són ni andorrans, ni francesos, ni espanyols. Això per a nosaltres és molt important perquè donem a conèixer el país al món sencer.

Què representen els voluntaris per a un esdeveniment com aquest?

Una cursa d’aquest tipus no és possible sense voluntariat. De fet, això passa amb tots els esdeveniments esportius. El primer any vam començar amb 120 i actualment treballem amb un equip de 450. En tenim de tot tipus de perfils, no únicament grans esportistes o muntanyencs, perquè hi ha tasques que es poden fer en els punts de control dels nuclis urbans. El seu objectiu és transmetre energia als corredors, per ajudar-los a anar recarregant les piles. S’acaben establint uns lligams molt forts entre atletes i voluntaris. A més, hi ha un transvasament de corredors que passen a voluntaris per tornar el que han rebut, i de voluntaris que s’animen a competir, perquè s’adonen que és una experiència inoblidable.

Com es transmet aquesta energia?

La clau és el contacte físic i el somriure. A més, la gràcia d’aquest tipus de curses és que com més cansat estàs, més oberts tens els txakres i més sensible estàs a les emocions i a la força que et puguin transmetre.

Enguany la gran novetat és Eufòria. En què consisteix?

Hem volgut fer una cursa encara més llarga i encara més dura, però l’objectiu inicial era permetre a la gent anar per les carenes d’Andorra per poder tenir una visió de 360 graus. L’altre aspecte important és fer una cursa sense marques al terreny, per introduir el concepte d’orientació i acostar-se una mica més al que és la natura pura. I també volem potenciar el concepte d’equip i de solidaritat, ja que és una cursa per a parelles indissociables, de manera que es creen uns lligams molt forts entre els companys d’equip, així com també amb la natura i l’organització.

Quina rebuda creieu que tindrà?

Jo espero que se n’enduguin un record de per vida, perquè fer una cursa que et permet estar immers en la natura verge provoca que els corredors es retrobin amb ells mateixos. Per a mi la muntanya, a part de ser l’espai on practico el meu esport, és un lloc on puc retrobar-me i estar amb mi mateix, buscar el que és realment important i descartar el que és accessori. A més, et permet experimentar sensacions físiques i mentals úniques. Quan fas un esforç d’aquest tipus, quan no has dormit durant 30 hores, comences a tenir al·lucinacions, pensaments estranys, però que no són desagradables.

¿I no és perillós per a la salut arribar a aquests estats?

La norma és que abans d’atacar una cursa d’aquest tipus has d’estar superpreparat. I toco fusta, però en nou anys no hem tingut mai cap accident greu. Els problemes de salut entre corredors molt sovint passen en curses més aviat relativament curtes. En llarg recorregut no es produeixen aquesta mena de situacions perquè estem molt preparats i perquè ja et coneixes i pots gestionar perfectament un estat al·lucinatori. Jo he viscut personalment al·lucinacions i mentalment encara estic més o menys normal. Recordo una cursa a l’illa de Madeira en què vaig començar a sentir música de Bach enmig de la muntanya, una peça que ni coneixia, tot i que al mateix temps sabia que no era possible.

Com prepareu els voluntaris per atendre aquestes situacions?

Els formem en cronometratge, en avituallament i en especial per afrontar les situacions d’aquest tipus. Si et ve una persona que et diu que els conills d’Andorra parlen francès, tu no li pots dir que està sonat. Li dius “Sí, sí, aquí a Andorra els conills parlen francès, no ho sabies? Estira’t que et donarem menjar”. I al cap de 10 minuts torna a la normalitat i pot continuar la cursa. Són situacions molt habituals, de gent que veu camions per la muntanya, pedres que canten, etc. És un mitjà per viure situacions que la vida normal no t’ofereix.