31/01/2016

La guerra interna dels menors refugiats

3 min

Més de 800.000 persones van fugir de la barbàrie de la guerra travessant el mar Egeu durant el 2015. Aquest any, en un sol mes, ja ho han fet més de 36.000 persones. Aquest moviment de refugiats, la pitjor crisi humanitària de la història recent d’Europa, planteja a la nostra societat un dels principals reptes a què ha de fer front.

Milers de persones han estat distribuïdes en diferents camps o centres per a refugiats, en moltes ocasions relegats a l’oblit, i atrapats en l’ enlloc. Enmig de tota aquesta devastació hi trobem les criatures, que representen el 30% d’aquesta població refugiada.

Aquests fills i filles de Síria, l’Iraq, l’Afganistan han conegut de manera inesperada els colors de la guerra i, en molts casos, l’olor de la mort, i creien que tot acabaria quan poguessin deixar enrere la barbàrie que els trepitjava els talons. Lluny d’aconseguir-ho, la seva transformació en refugiats els obre ara noves ferides, que se sumen a les cicatrius que ja porten de la guerra.

Molts ja col·leccionen la pèrdua d’amistats, de familiars, de bocins de les seves pròpies vides. Alguns esdevenen orfes perquè tots dos progenitors resulten morts o per la disgregació forçosa de la família, i topen de sobte amb la cruesa d’una soledat que els converteix en preses fàcils de l’explotació d’unes màfies que els assetgen com hienes famolenques.

Massa dols sense resoldre que els porten a una tristesa profunda que esdevé la seva veritable companya de viatge. Tot plegat situa aquests menors en una diàspora emocional que es transforma en desesperança quan obren els ulls davant la crua realitat del que tant anhelaven i que ara els colpeja. On pensaven trobar horitzons tan sols hi troben fronteres.

Les condicions de vida d’aquests menors són en molts casos deplorables: no tenen cobertes les necessitats bàsiques, passen fam i fred, no tenen accés a cap educació formal i estan exposats a agressions, robatoris i altres tipus d’abusos. De sobte es troben amb les mans buides, cara a cara amb una pobresa extrema que els engoleix, i la seva realitat passada es transforma en un miratge, en un record cada cop més llunyà i desdibuixat. De sobte topen amb les mirades d’hostilitat i desconfiança, i experimenten la discriminació d’una identitat imposada, la de ser refugiat en un país que no és el seu, que no han escollit però on s’han trobat escapant de la destrucció de les seves vides.

L’empremta emocional que tot plegat els deixa, incapaços d’integrar-ho per manca de suport emocional i psicològic, els porta a crear un rebost de l’oblit, on la por, la inseguretat i la desconfiança en els adults i el món esdevenen els productes més comuns.

La repetida exposició a la violència de la guerra, del trajecte de sortida o en els mateixos camps o centres on són acollits, el rebuig experimentat i les frustracions constants, provoquen l’ expressió, en molts casos, de comportaments violents apresos, que se solen manifestar de manera més evident en els nens i que són actituds defensives davant un espai públic hostil on la guspira del conflicte és permanent i on el llenguatge de la violència és una constant.

I, evidentment, el món masclista dels senyors de la guerra colpeja doblement les nenes. Elles s’enfronten alhora amb l’assetjament i els abusos sexuals, ja sigui durant el conflicte bèl·lic o al camp de refugiats. Davant d’això, les famílies, en nom de la seva protecció, les releguen a l’espai domèstic: els prohibeixen sortir soles per evitar l’ abús o fins i tot el segrest i l’explotació sexual a mans de les màfies. Tot això les atrapa en l’espai privat. Assumeixen les tasques de cura més tradicionals i, en la majoria de casos, també les empenyen a renunciar al seu dret a l’educació.

En aquest sentit, el nombre de matrimonis forçats de nenes amb homes adults també ha augmentat. Segons les famílies, són una forma de protecció per a les menors, però la realitat és que alhora que esdevé una font d’ingrés econòmic per poder sostenir les famílies, es converteix en un captiveri vital per a elles. Tot això acaba provocant un clar retrocés social del rol femení, ja que aboca dones i nenes a un paper de submissió i dependència.

El que experimenten aquests nens i nenes podria ser definit com una guerra interna a la qual han de fer front i que afecta de manera evident el seu desenvolupament personal i el seu benestar emocional. Ells són el demà dels seus països, un demà que si no és preservat serà un futur perdut.

Davant d’això, i veient la resposta d’Europa amb polítiques com la confiscació de béns, el tancament de fronteres i les expulsions massives, em pregunto si el Vell Continent, model de llibertat i democràcia, tal com va escriure Mercè Rodoreda, “s’ha fet de suro amb el cor de neu” .

stats