14/12/2014

Dues condicions per al procés català

3 min

El 15 d’octubre de 1914 Antoni Rovira i Virgili va pronunciar una històrica conferència que va bé de recordar des de la situació política que viu Catalunya cent anys després. En aquesta conferència, intitulada Necessitat que tot nacionalisme tingui una política internacional, Rovira i Virgili va sostenir que “perquè triomfi un moviment nacional li calen dues condicions imprescindibles: li cal una gran força interna i li cal a més un prestigi i una simpatia exteriors”.

La consulta del 9-N va servir per a mostrar la gran força interna de l’independentisme català contemporani. Hi ha qui ha vist l’1,8 milions de sí-sí del 9-N com el sostre del vot independentista; també hi ha qui l’ha considerat el terra. Donant una mica de perspectiva històrica a les coses, més que comptar vots i especular sobre si creixeran o minvaran en un referèndum definitiu, pot resultar més útil valorar si aquesta força interna que es va expressar el 9-N és prou sòlida.

Una de les imatges més interessants del 9-N va ser l’efusiva abraçada entre el representant de l’establishment (la casta, que diria aquell) Artur Mas i el líder antisistema David Fernàndez. En aquest any del Centenari de la Primera Guerra Mundial, aquesta abraçada va fer pensar en la Union Sacrée francesa, l’acord polític que, simplificant molt, va consistir a aparcar la lluita de classes fins que França aconseguís guanyar la guerra a Alemanya. Més enllà de les abraçades entre Mas i Fernàndez (que d’altra banda no havien estat aprovades pels òrgans dels partits respectius), la veritat és que no tenim perspectives d’una Union Sacrée catalana. Per entendre’ns, una Union Sacrée no és una llista electoral avalada per CiU i ERC, sinó una abraçada entre el president del Foment (o el de La Caixa) i els líders de la CGT al voltant d’una estelada, i això segon encara és una escena molt improbable. En altres paraules: políticament el procés seguirà endavant, però sempre haurem de tenir molt present, més enllà de la màgia dels vots, l’amplitud de la seva base social.

L’altre ingredient que esmentava Rovira i Virgili fa cent anys és el prestigi i la simpatia exteriors: “Examinant la història dels moviments nacionals s’ha vist sempre un fet importantíssim, i és que mai cap moviment nacionalista ha triomfat sense un punt de sosteniment exterior”. En aquest any del Centenari és molt instructiva la lectura del llibre 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial. Els autors hi descriuen el fiasco amb què es va saldar l’intent d’internacionalitzar el plet català arran de la Gran Guerra. La jugada consistia a enviar voluntaris catalans a les trinxeres franceses, argüir que Catalunya formava part del bàndol vencedor i obtenir la independència als despatxos on es negociaven els tractats de pau al mateix temps que altres nacions sense estat d’Europa. Joan-Daniel Bezsonoff va literaturitzar el fiasco a La guerra dels cornuts, que acaba amb una entrevista on Georges Clemenceau, president de la França victoriosa, exclou qualsevol suport al cas dels catalans amb un sonor “Pas d’histoires ”.

Cent anys després els independentistes catalans obtindrien la mateixa resposta de França, sobretot si l’interlocutor fos Manuel Valls, que en un debat sobre la reforma territorial francesa acaba de dir a l’Assemblea Nacional que “no hi ha cap poble alsacià; només hi ha un poble, el francès”. Però la diferència entre el 1918 i l’actualitat és que en l’opinió pública mundial comença a sorgir un sentiment de simpatia pel plet català que fa cent anys no existia. Avui ja tenim tot un corpus d’editorials de mitjans tan influents com The Economist, el Financial Times o el Bloomberg View que aborden la situació de Catalunya amb un notable grau de comprensió. Fins i tot una comissària europea ha gosat dir que és beneficiós “escoltar la gent”.

Però si no hem de magnificar les abraçades entre polítics tampoc hem de magnificar aquest corrent de simpatia. Recentment l’editorial de The Economist demanava que es deixi votar els catalans, però també sostenia que quan hi hagi el referèndum definitiu “Catalunya hauria de votar a favor de quedar-se a Espanya”. La gran esperança de l’independentisme català contemporani és que Espanya ho segueixi fent tan malament com fins ara, de manera que la revolta catalana no acabi com la revolta polonesa de l’any 1863. Com explicava Rovira i Virgili fa un segle, els polonesos van cometre l’error d’aixecar-se contra Rússia esperant que França i Anglaterra acudirien en llur auxili i van acabar “trepitjats pels cavalls dels cosacs”.

stats