Publicitat
Publicitat

El factor Lozano al PSOE

El fitxatge de l’exdiputada d’UPyD Irene Lozano per part del PSOE ha aixecat una polseguera considerable. A banda de la qüestió formal (la vella política segueix imperant i els líders adjudiquen llocs a les llistes sense consultar la seva militància), el contingut que pot aportar l’ex possible successora de Rosa Díez és especialment controvertit. A Lozano l’han fitxada per la seva presumpta expertesa en regeneració democràtica, però les idees en matèria autonòmica que ha defensat fins fa quatre dies no són gaire esperançadores.

Al PSOE debaten si Catalunya és una nació, una comunitat nacional o una simple singularitat que ja queda reflectida en el terme “nacionalitat” de l’article 2 de la Constitució, que segons el document aprovat pel partit a Granada ja ha permès a algunes comunitats definir-se com a “entitats polítiques particulars”. L’any 2011 Irene Lozano es va presentar a les eleccions defensant un programa electoral que no estava per brocs. Ni nació ni comunitat nacional ni res que s’hi assembli: el programa proposava canviar el “nacionalitats i regions” de l’article 2 per “comunitats autònomes”. Anul·lada la distinció entre una cosa i l’altra, UPyD proposava la idea fantàstica d’igualar les competències de totes les comunitats —o el que en quedés, perquè totes les importants (com sanitat i educació) havien de ser exclusives de l’Estat i a més a més “intransferibles”.

En l’apartat lingüístic, els programes d’UPyD són l’encarnació dels principis exposats al Manifiesto por la lengua común. L’any 2011 UPyD proposava una cosa que ni tan sols Ciutadans ha gosat mai proposar: la supressió del paràgraf tercer de l’article 3 de la Constitució, que estableix un mandat de respecte i protecció de la diversitat lingüística d’Espanya. Al programa de les eleccions catalanes de 2012 (les últimes en què va participar), UPyD descrivia la política lingüística catalana amb aquest llenguatge tan recargolat del nacionalisme lingüístic espanyol (“ los desafueros lingüísticos” i tot això) i proposava l’aprovació d’una llei de llengües estatal centrada en la defensa de la “ lengua común española” davant la imposició de les llengües “regionals”.

Alerta: no és que Lozano es trobés un programa fet i se l’hagués d’empassar en tots els seus extrems, com passa amb molts candidats en moltes eleccions. En bona mesura el programa lingüístic d’UPyD és la plasmació de les idees que Lozano va exposar el 2005 a Lenguas en guerra. L’argument d’aquest llibre és la cançó que ja havia interpretat el malaguanyat lingüista Juan Ramón Lodares, un adalil del nacionalisme lingüístic espanyol. El castellà és un mitjà de comunicació neutral que s’ha expandit de manera natural per la Península i el que fan els nacionalismes perifèrics és frenar aquesta expansió natural tot aixecant barreres lingüístiques artificials i establint privilegis lingüístics discriminatoris que dificulten el progrés de la societat. Malgrat el seu biaix ideològic (o potser gràcies a això: al jurat hi havia Fernando Savater, Jon Juaristi i Amando de Miguel), el producte va rebre el Premio Espasa de Ensayo. (I malgrat els seus errors, però això són figues d’un altre paner.)

La pregunta que cal fer-se ara és qui impregnarà més el programa reformista del PSOE. La número 2 per Madrid, l’esforçada Meritxell Batet, una federalista de pedra picada? O la número 4, l’exdiputada Irene Lozano, una jacobina convençuda? Perquè la veritat és que tot alhora no podrà ser. El document de Granada diu que la importància cultural i política de la singularitat lingüística de comunitats autònomes com Catalunya “ aconseja reforzar el poder autonómico de estas comunidades en las políticas de ordenación, defensa y promoción de su lengua propia”. Això és incompatible amb la idea d’aprovar una llei de llengües estatal que limiti aquest poder autonòmic. En el marc del reforç suggerit a Granada, diferents portaveus del PSOE han parlat de “blindar” la immersió lingüística. A les eleccions catalanes del 2012 UPyD proposava directament la derogació de la llei d’educació de Catalunya, que és la concreció legislativa d’aquest blindatge. Vist des de la perspectiva del sobiranisme apressat, tenir una Wert en petit dins del PSOE pot servir d’al·licient per a seguir eixamplant a tota màquina aquesta base social que frega però encara no supera els 2 milions de votants. Vist des de l’òptica del PSOE, si l’objectiu és oferir un pacte per invertir la marea sobiranista no sembla que els fitxatges irreflexius siguin la millor recepta.