El federalisme i la seva absència

Tal com marxen les negociacions, és poc probable que Pedro Sánchez acabi essent investit president del govern espanyol. Tot i així, és important analitzar aquest federalisme que diu el PSOE que ofereix a la societat catalana com a alternativa a la independència. L’independentisme català s’ha emmirallat en diversos països europeus. Artur Mas va dir i repetir que Catalunya podia ser l’Holanda del Sud; després van venir Àustria i Dinamarca. La pregunta és en quins estats federals s’emmiralla el PSOE.

Al document aprovat a Granada l’any 2013 el PSOE va tenir el mèrit de reconèixer que a Espanya, si no diverses nacions, hi conviuen “diverses aspiracions nacionals”, i va posar negre sobre blanc una aposta federalista destinada a facilitar aquesta convivència. El problema d’aquest document és que no resulta gaire explícit a l’hora d’esmentar models i, quan ho fa, no es veu clar fins a quin punt són pertinents. D’estats federals al món n’hi ha uns quants; que continguin “diverses aspiracions nacionals”, no tants.

Segons el PSOE, “el federalismo debe ser el modelo definitivo de nuestra organización territorial, como en otros muchos grandes Estados del mundo”. Quins són aquests estats? L’única referència concreta que fa el document és a Alemanya. “Entre las posibles opciones de reforma del actual Senado —diu el document—, la que más acentúa el carácter territorial de esa Cámara es la que toma como modelo de referencia al Bundesrat”. I després cita “otros modelos federales de derecho comparado”, sense especificar. Si el criteri és la grandària, i ens fixem només en les democràcies occidentals desenvolupades, sembla que en el paquet d’Alemanya també hi hauria d’haver els Estats Units. És cert que a Califòrnia hi ha independentistes aplegats a la plataforma YesCalifornia i que s’acaba de constituir el California National Party, que té com a objectiu “to establish the country of California independent of the United States”. (Per cert, YesCalifornia proposa un referèndum per a l’any 2020, “just like the people of Catalonia”). També és cert que a Baviera existeix un partit independentista que es diu Bayern Partei (amb un argumentari que recorda poderosament el català: segons els càlculs del BP, cada any els contribuents bavaresos paguen a l’estat i als altres lands 35.000 milions d’euros més dels que tornen a Baviera). Però el cert és que ni Califòrnia ni Baviera, amb tots els respectes, són casos genuïns de diversitat nacional dins dels seus estats respectius.

Els estats que el document del PSOE hauria pogut esmentar i no esmenta són els estats federals plurinacionals. Després de la dissolució de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, de l’URSS i de la República Socialista Txecoslovaca i l’efímera República Federal Txeca i Eslovaca que la va succeir, els únics estats federals plurinacionals que queden a Europa són Bèlgica i Bòsnia i Hercegovina. Certament, inspirar-se en un cas de federalisme tràgicament sobrevingut (i, a sobre, fallit) com el de BiH podria resultar molt discutible. Bèlgica, en canvi, ofereix un bell exemple de com un estat unitari pot evolucionar cap al federalisme amb tints confederals i tot. Llàstima que cap document orgànic del PSOE l’esmenti.

Entre els experts hi ha tot un debat sobre l’estabilitat de les federacions plurinacionals. La pregunta teòrica és si el federalisme plurinacional és un fre a la secessió o més aviat un estímul. Per a acabar de respondre-hi empíricament, caldrà veure si en els propers temps Flandes se separa de Bèlgica o la República Srpska s’escindeix de BiH. Com se situa el cas espanyol en aquest debat? Com es va veure el 20-D, no sembla que la mera promesa de federalisme “com en molts altres grans estats del món” sigui gaire engrescadora per a la societat catalana. I l’aplicació efectiva del federalisme plurinacional no sembla que s’hagi d’esdevenir aviat. En aquesta qüestió la història comparada ens forneix alguns exemples instructius. L’Imperi Austríac va mantenir la unió amb el regne d’Hongria gràcies a l’Ausgleich (compromís) de 1867, però no va poder retenir Bohèmia i Moràvia perquè no es va federalitzar a temps. A un dels seus estats successors, la Primera República de Txecoslovàquia, li va passar exactament el mateix: el federalisme apressat de 1938 no va impedir l’annexió dels Sudets al Reich ni la posterior independència d’Eslovàquia. En el cas espanyol podríem dir que no serà el federalisme plurinacional que estimularà la secessió de Catalunya, sinó més aviat la seva absència.