Misc 27/12/2013

2014 i la qüestió de Schleswig

i
Albert Branchadell
3 min
2014 i la qüestió de Schleswig

En un article anterior ( 2014, el bicentenari noruec, 1/11/2013) explicàvem que el poble noruec va haver d'esperar 91 anys des del seu primer intent d'independitzar-se, l'any 1814, fins al plebiscit que va donar peu a la seva plena sobirania l'any 1905. Un altre aniversari que celebrarem aquest 2014 són els 150 anys de l'ocupació dels ducats de Schleswig i Holstein per part de Prússia i Àustria, un episodi del qual potser també es pot extreure alguna lliçó interessant.

Al segle XIX els ducats de Schleswig i Holstein eren dos territoris nominalment sobirans que es trobaven en règim d'unió personal amb Dinamarca, on eren coneguts com "els ducats alemanys", perquè en termes globals la majoria de la seva població era alemanya des del punt de vista lingüístic i cultural. En aquella època de cristal·lització dels estats nacionals a Europa, es va formular l'anomenada "qüestió de Schleswig-Holstein": es tractava d'establir si aquests ducats s'havien d'integrar plenament a l'estat danès o si havien d'afegir-se a un futur estat pan-alemany. En el context de la revolució de 1848 els alemanys dels ducats es van aixecar contra el poder danès, cosa que va desencadenar la primera guerra de Schleswig, que va acabar amb victòria danesa. Però aquesta victòria no va tancar la qüestió; la irreflexiva política danesa respecte a Schleswig (insistir en la seva integració en comptes de preservar o fins enfortir-ne l'autonomia) va desencadenar la segona guerra de Schleswig (1864), en la qual Prússia i Àustria van derrotar els danesos i es van emparar de tots dos ducats, que inicialment van administrar en règim de condomini. Dos anys després, les dues potències ocupants es van enfrontar en la guerra austro-prussiana i els ducats van acabar convertits en una mera província prussiana.

El problema d'aquesta annexió és que no respectava les fronteres etnolingüístiques, perquè incloïa el nord de Schleswig, on la població era majoritàriament danesa. Conscient d'això, l'emperador Napoleó III va fer inserir en el tractat de pau entre Àustria i Prússia (el Tractat de Praga de 1866) una clàusula en què s'especificava que l'emperador austríac cedia al rei de Prússia tots els seus drets sobre els ducats amb la condició que els districtes septentrionals de Schleswig retornessin a Dinamarca si la població així ho decidia "a través d'una votació lliure" ( durch freie Abstimmung ).

Com era previsible, els prussians no van voler aplicar mai aquesta clàusula. Al contrari, es van dedicar a germanitzar la regió de Schleswig del nord, amb una política justament criticada per Antoni Rovira i Virgili a la seva Història dels moviments nacionalistes (on malauradament passa en silenci els simètrics intents previs de la corona danesa de danesitzar l'Schleswig del sud).

La votació lliure que es va prometre als danesos del nord de Schleswig com a seqüela d'una guerra internacional no va arribar fins al cap de 56 anys, com a seqüela d'una altra guerra internacional. El document on es va concretar la celebració del plebiscit previst al Tractat de Praga de 1866 va ser un altre tractat de pau, el Tractat de Versalles, signat pels aliats i Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial. L'article 109 del Tractat no podia ser més clar: "The frontier between Germany and Denmark shall be fixed in conformity with the wishes of the population". En virtut d'aquest tractat, la població va poder expressar els seus desitjos en les votacions celebrades l'any 1920. I en el cas de la població de Schleswig del nord el desig majoritari va ser tornar a la sobirania danesa. El cercle obert l'any 1864 es va tancar així 56 anys després.

Vist des de l'òptica d'altres processos sobiranistes en curs, el cas de Schleswig té una lliçó possiblement frustrant i una altra de clarament encoratjadora. La primera lliçó és que el contenciós de Schleswig no es va tancar gràcies a la força dels qui volien el plebiscit sinó a la debilitat dels qui l'haurien volgut impedir i, sobretot, a un context internacional propici. Ras i curt, si Alemanya no hagués perdut la guerra, l'any 1920 no s'hauria celebrat cap plebiscit a Schleswig. La segona lliçó és que un cop entrat l'horitzó d'un plebiscit a l'agenda política tard o d'hora s'hi arriba, sempre que la base objectiva que motiva aquest plebiscit sigui estable en el temps. Els danesos de Schleswig del nord van esperar 56 anys a celebrar el seu plebiscit. En un proper article veurem que l'espera (gairebé un segle a Noruega, més de mig a Schleswig) no sempre ha de ser tan llarga.

stats