23-J i 26-J: deu reflexions

Com ha canviat el món després del referèndum al Regne Unit del 23-J i de les eleccions del 26-J! I com estan de relacionats els dos fets! Plantejo, doncs, deu reflexions.

• La globalització i el canvi tecnològic ho condicionen tot. Els que se senten amenaçats s’hi resisteixen com poden i com millor saben. La integració europea està en crisi en la mesura que no ha sabut corregir els efectes de la globalització i el canvi tecnològic sobre la ciutadania que s’empobreix. Això sí, la por no és un sentiment satisfactori ni engrescador, ni es confessa. Més val tenir-ho present per no equivocar-se amb el soroll de les enquestes.

• La democràcia és sempre una lliçó d’humilitat. Les enquestes no substituiran mai les eleccions. El vot a l’urna és el que compta i és sempre una decisió més complexa que la de respondre a un enquestador.

• Qui no vota no es pot queixar. El vot és un gran dret però és un gran deure. Cada elecció ho recorda i molts es lamenten -gairebé tots en silenci- de no haver anat a votar. Què significa això que molts diuen d’“estar cansat de votar”? O què vol dir això que “aquestes eleccions no són les meves”? Si tens dret a votar, vota. És l’únic poder polític que té cada ciutadà i és indelegable. No hi ha “desconnexió” mental que justifiqui no votar.

• La decisió britànica canvia les expectatives sobre el futur d’Europa. Cal aprofitar aquesta decisió per millorar la reflexió sobre cap on volem anar. Els votants del Regne Unit han decidit sortir de la Unió Europea. L’hagin encertada o s’hagin equivocat, és el que han decidit democràticament. La Unió Europea n’ha de treure les lliçons adequades i corregir tot el que calgui. I cal parar més atenció a la voluntat popular, que vol protecció davant les incerteses que els porten la globalització i la revolució tecnològica.

• Segur que la incertesa del Brexit va generar una reacció conservadora en l’electorat espanyol que va afavorir Rajoy i va castigar Iglesias. Tot i els esforços de Pablo Iglesias per negar el que havia afirmat en el passat, Mariano Rajoy va ser més creïble oferint continuïtat i seguretat. Cal destacar que el discurs de Rajoy traient ferro al referèndum britànic rebaixa, en conseqüència, la por a un referèndum català.

• Les polítiques de l’eurozona hauran de ser més prudents i caldrà parar més atenció encara als neguits electorats. Costa d’imaginar que es mantinguin les trajectòries d’estabilitat pressupostària actualment existents. I costa d’imaginar que es facin polítiques d’immigració més obertes.

• A Espanya l’equilibri intern triomfador és sempre més nacionalisme espanyol. En cas de dubte o de desorientació el lema és cridar “¡España, España! ” Espanya és una nació amb estat, no hi ha cap dubte. El problema és que es vol imposar a altres nacions que no en tenen.

• A Catalunya l’equilibri intern és el de “tants caps, tants barrets”. En cas d’amenaça o desorientació, cadascú tira per la seva banda. Malgrat ser una nació, ens n’oblidem tot sovint.

• Per a l’independentisme la divisió interna és suïcida. Els polsos per saber els suports que cada força té s’han de fer a les eleccions municipals i a les eleccions al Parlament de Catalunya, no a les eleccions a Corts a Madrid ni a les eleccions al Parlament Europeu. No hi haurà oportunitats de trobar la porta de sortida de l’estat espanyol si el vot independentista no va unit fora de Catalunya i si no guanya totes les eleccions a què es pugui presentar. No és creïble a ulls del món, a ulls d’Europa i a ulls d’Espanya si tot el clam independentista no es repeteix en cada votació.

• Si els independentistes haguessin anat junts a Madrid haurien engrescat més electors que anant separats. Dues xifres ho il·lustren. Primera: el màxim de vots que ERC ha obtingut anant sola a unes eleccions europees, espanyoles, catalanes o municipals segueix sent els 638.902 que va obtenir la llista encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira al Congrés el març del 2004. Entre ERC i CDC les “ampliacions de perímetre” són sempre un joc de suma zero. Segona: si Junts pel Sí (deixo de banda els resultats de la CUP) hagués presentat una candidatura semblant al Congrés i tots els partits haguessin tret els mateixos resultats que el 27-S, Junts pel Sí, amb els seus 1.628.714 vots, hauria obtingut 26 escons. Si Junts pel Sí hagués repetit els mateixos resultats el 26-J que el 27-S i les altres forces haguessin obtingut els que han obtingut el 26-J, diumenge hauria obtingut 24 escons. Els rèdits de la unitat electoral lluny de casa poden ser molt alts si es vol una victòria contundent a Madrid.