Publicitat
Publicitat

DÍGITS I ANDRÒMINES

Huawei, obsessionada per la seguretat

Com que Huawei té gairebé vetat l’accés al mercat nord-americà d’operadores està dedicant una atenció especial a Europa

Al’autopista que porta des del centre de Shenzhen cap a les zones industrials dels afores, el rètol d’una de les sortides és testimoni de la presència de dues de les empreses xineses que dominen bona part de la tecnologia que fem servir cada dia. Si anem cap a l’esquerra arribarem a Foxconn, l’immens conglomerat industrial al qual les principals marques d’electrònica del món -des d’Apple fins a Sony, passant per Dell, HP, Acer, Amazon i Microsoft- subcontracten la producció dels seus telèfons, ordinadors, consoles de videojocs i altres andròmines digitals.

El camí de la dreta, en canvi, porta al districte de Longgang. Allà hi ha la seu de Huawei, una empresa fundada l’any 1987 per fabricar centraletes i vendre-les a companyies rurals xineses de telefonia, però que actualment proporciona equipaments de xarxa a 45 de les 50 operadores més grans del món i és el segon proveïdor mundial d’aquest mercat, si més no fins que la finlandesa Nokia acabi d’absorbir la franco-ianqui Alcatel-Lucent. Dels 170.000 empleats que té Huawei, més de 40.000 treballen en aquest parc empresarial privat de dos quilòmetres quadrats, fent tasques de logística, verificació, formació i administració.

L’altra activitat destacada és la recerca i el desenvolupament: segons Joe Kelly, l’irlandès responsable de les relacions de l’empresa amb la premsa internacional, aquí hi ha més enginyers en exercici que estudiants d’enginyeria a tots els EUA, tenen matemàtics d’alt nivell que creen algoritmes de compressió de dades i científics dedicats a l’estudi de materials. Fins i tot dissenyen microprocessadors propis amb la marca HiSilicon, per fer-los servir en els diversos productes de Huawei. També hi ha alguna instal·lació de fabricació: el dia de la meva visita vaig veure operaris assemblant mòduls per a antenes de telefonia mòbil. Però Huawei subcontracta la majoria de la seva producció industrial a empreses veïnes, com Flextronics i la citada Foxconn.

L’aspecte del recinte de l’empresa no té res a veure amb els gratacels de Shenzhen, una megaciutat que hauria pogut servir d’escenari per a Blade runner si no fos perquè l’any 1982, quan Ridley Scott va rodar la mítica pel·lícula futurista protagonitzada per Harrison Ford, tenia poc més de 350.000 habitants, molt lluny dels 15 milions que té actualment. El campus de Huawei està format majoritàriament per edificis baixos enmig de zones enjardinades, a l’estil de les seus de les empreses d’internet a Silicon Valley. Alguns d’ells són hotels i xalets per acollir els visitants d’empreses clients i de governs de tot el món. Una altra zona recorda les colònies tèxtils catalanes: un barri residencial amb més de 3.000 habitatges per als empleats -“Tenim llista d’espera”, m’assegura un portaveu de l’empresa- amb hospital i poliesportiu propis.

El tercer fabricant mundial de mòbils

El gran públic coneix Huawei sobretot com a marca de telèfons mòbils. Va començar fabricant-los en règim de marca blanca per a operadores de telefonia. Però ja fa temps que va abandonar aquesta activitat per centrar-se en la seva marca, i la jugada li ha sortit bé: el trimestre passat va ser el tercer fabricant mundial, amb un 8,9% del mercat de telèfons intel·ligents segons IDC, que el situa només darrere de Samsung i Apple. Fins i tot s’ha permès el luxe de crear una segona marca, Honor, adreçada “als consumidors joves i connectats”, que és l’eufemisme del sector per referir-se als productes de prestacions semblants als de la marca principal, però que es venen directament a l’usuari final per internet, sense haver de cedir marge als canals tradicionals de distribució. És el mateix segment al qual s’adrecen altres empreses emergents xineses, encapçalades per Xiaomi, la quarta del món en l’esmentat rànquing trimestral de vendes. Tot i això, els dispositius de consum (bàsicament mòbils i mòdems) només aporten a Huawei el 26% de la seva facturació total (36.400 milions de dòlars l’any passat).

El gruix de les vendes, més de dos terços, correspon als equipaments de xarxa per a operadores. La resta, al voltant del 7%, procedeixen de la divisió de xarxes per a empreses. Aquest és el segment en què Huawei aspira a créixer més, i per això convoca cada any diverses edicions regionals de l’HNC, el seu congrés de xarxes. En el de Pequín, que ha tingut lloc al centre de congressos veí de la vila olímpica, hi han participat 6.000 clients, més dels que hi acostuma a haver als congressos mundials d’empreses rivals com Cisco. Huawei hi va exhibir la nova generació de la seva arquitectura Agile de xarxes empresarials, que aporta més flexibilitat en els desplegaments, i va presentar LiteOS, un sistema operatiu lleuger -només ocupa 10 quilobytes- per a la internet de les coses, que segons l’empresa estarà formada per 100.000 milions d’objectes connectats l’any 2030.

L’altre aspecte que té ocupats els directius de Huawei -el càrrec de conseller delegat és rotatiu entre tres persones, per evitar que s’acomodin massa-és deixar de ser considerats una empresa xinesa: venen a més de 170 països, i només el 38% de la facturació de l’empresa es genera al seu país d’origen, gairebé el mateix que a Europa i l’Àfrica. Com que Huawei té gairebé vetat l’accés al mercat nord-americà d’operadores -les autoritats dels EUA acusen la firma poc menys que de ser un cavall de Troia del govern xinès, malgrat que mai s’ha demostrat que ho sigui-, està dedicant una atenció especial a Europa, on ha establert centres de recerca i ofereix als governs la possibilitat d’auditar la seguretat dels seus dispositius. A la seu de Huawei, el responsable de ciberseguretat ens explicava exhaustivament totes les mesures de control que apliquen al seu proveïment de components, basades en tres regles: no donar res per descomptat, no creure res del que t’expliquin i comprovar-ho absolutament tot. Unes pràctiques especialment assenyades en aquesta era d’espionatge massiu.