Telèfons a mida de cada consumidor
Fora dels països anomenats emergents, on hi ha molts milions de persones que encara no han tingut mai un smartphone, el negoci de la indústria de la telefonia mòbil en mercats saturats com el nostre es basa en la renovació dels aparells existents, fins al punt que la pressió comercial aconsegueix que la majoria de nosaltres canviem de telèfon molt abans del que realment caldria. D’altra banda, l’aparent varietat de models que trobem al mercat amaga una gran uniformitat de funcions i prestacions, que ve determinada pel que els proveïdors de components ofereixen als fabricants i pel domini del format rectangular amb pantalla tàctil.
Per combatre aquests dos fenòmens, en els últims anys han sorgit diverses propostes de smartphones modulars. D’una banda hi ha els models que permeten a l’usuari substituir un o més components, sigui perquè l’original s’ha espatllat o bé per posar l’aparell al dia canviant les peces que s’han quedat antiquades. En aquesta categoria hi podem incloure fins i tot els mòbils amb bateria intercanviable, una característica habitual fins no fa gaire però que actualment és gairebé una raresa. D’altra banda tenim els telèfons personalitzables, dissenyats per admetre complements que amplien les funcions bàsiques de l’aparell.
L’ smartphone emblemàtic de la primera categoria, la que aspira a evitar l’obsolescència prematura, és el Fairphone. Creat per una empresa holandesa cofundada pel mallorquí Miquel Ballester, costa 529 € i ja va per la segona generació. Té pantalla de cinc polzades, processador Qualcomm de quatre nuclis a 2,3 GHz, 2 GB de memòria RAM, 32 GB de capacitat ampliable amb targeta, càmeres de 8 i 2 megapíxels i sistema operatiu Android 5.1, i admet dues targetes SIM. No són unes especificacions punteres, però cal afegir-hi l’intangible dels valors socials: l’aparell no només és reparable; en la seva producció s’evita l’ús de primeres matèries procedents de zones en conflicte i s’assegura que el personal implicat rebi un salari just. A més del telèfon, a la web de Fairphone es poden comprar tots els components per reparar-lo, pagant des d’1,29 € pel motor de vibració fins als 316,62 € del mòdul electrònic principal, passant pels 34,28€ de la càmera o els 71,50 € de la pantalla. D’aquesta manera, Fairphone assegura que la vida estimada del seu telèfon és de cinc anys. L’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès n’està provant deu unitats.
L’altre smartphone que pretén esquivar l’obsolescència és el PuzzlePhone. També és un projecte europeu, en aquest cas radicat a Finlàndia, tot i que el seu creador és l’alacantí Alejandro Santacreu. A diferència del Fairphone, per actualitzar el PuzzlePhone no cal obrir-lo. Està format per tres parts, que l’empresa anomena columna vertebral, cor i cervell, respectivament: la carcassa, que inclou la pantalla i els botons; el mòdul de bateria, que també podrà incloure funcions suplementàries creades per tercers; i el d’electrònica, amb els processadors, la memòria i les càmeres. Les especificacions actuals de l’aparell inclouen pantalla de cinc polzades, processador de vuit nuclis, 3 GB de memòria RAM i fins a 64 GB de capacitat, càmeres de 12 i 5 megapíxels i sistema Android 6. El PuzzlePhone encara no està disponible, però els participants en la seva campanya de micromecenatge a la plataforma IndieGogo van pagar entre 469 i 546 dòlars per rebre’n les primeres unitats durant el quart trimestre d’aquest any. El preu previst de venda al públic serà un 25% més alt.
A cavall entre els smartphones modulars i els personalitzables hi ha el Project Ara (sense relació amb aquest diari, que jo sàpiga), nascut a Google l’any 2012 a partir de les patents comprades a l’empresa israeliana Modu i la posterior integració del projecte Phonebloks, d’origen holandès com el Fairphone. Inicialment, els mòbils basats en Ara havien de ser totalment modulars, amb un endoesquelet que incorporava només la pantalla i les antenes, i totes les altres funcions dins de mòduls de tres mides possibles (quadrats d’una polzada o de dues, i rectangulars d’una per dues polzades). Google va arribar a anunciar que faria una prova pilot del telèfon a Puerto Rico durant l’any 2015, però finalment la va anul·lar. A la convenció I/O d’aquest any l’empresa ha presentat una versió de l’Ara molt menys ambiciosa, a càrrec de l’espanyol Rafael Camargo, en què el processador, la bateria, les antenes, la pantalla i els sensors formen part de l’estructura bàsica i no són intercanviables. Així, els mòduls queden per a complements com pantalles secundàries, càmeres i altaveus. Suposadament els primers aparells basats en aquest nou disseny haurien de sortir al mercat durant l’any 2017. Queda pendent de veure si es manté l’objectiu original de vendre mòbils Ara bàsics a un preu de només 50 dòlars.
Finalment, ja sense cap ambició de combatre l’obsolescència, trobem al mercat almenys dos smartphones centrats en les possibilitats de personalització. La coreana LG va presentar al passat Mobile World Congress el seu actual model emblemàtic G5 (699 €), que es pot obrir per sota per inserir-hi un mòdul accessori. De moment l’empresa n’ofereix dos, que anomena “amics”: un és una bateria de més capacitat (75 €) que inclou també botons de disparador i zoom per a la doble càmera incorporada; l’altre (130 €) afegeix funcions d’àudio digital d’alta qualitat creades per la marca Bang & Olufsen.
L’altra marca que ofereix smartphones ampliables és Motorola, que, mentre era filial de Google, va gestionar el Project Ara. Actualment, ja propietat de Lenovo, acaba de presentar el model Moto Z, que sortirà amb tres accessoris magnètics -anomenats Mods- que s’enganxen a la part posterior de l’aparell: un videoprojector, un altaveu estèreo JBL i una bateria suplementària que afegeix 22 hores d’autonomia. Tant LG com Motorola aspiren a aconseguir que terceres empreses fabriquin “amics” per al G5 i “mods” per al Moto Z, respectivament. Que tinguin èxit o no en aquesta pretensió serà el millor indicador de l’acceptació que els smartphones modulars i ampliables tenen realment en el mercat.
