Publicitat
Publicitat

DÍGITS I ANDRÒMINES

Els danys col·laterals de l’èxit d’Apple

No és la primera vegada que Apple aplica decisions de disseny radicals que en una primera fase deixen descol·locats els consumidors, tot i que amb el temps la resta del sector acaba seguint els seus passos

Si el nou ordinador portàtil MacBook que Apple va presentar dilluns és encara més prim -un 24%- que el MacBook Air és perquè l’empresa ha prescindit de tots els connectors laterals dels models anteriors, substituint-los per un únic connector USB-C que obliga l’usuari a comprar un adaptador (89 euros de res) si hi vol seguir endollant clauers de memòria USB, un disc dur extern o un monitor o televisor. També ha desaparegut el connector magnètic de recàrrega que evita arrossegar l’ordinador quan ensopegues amb el cable. No és la primera vegada que Apple aplica decisions de disseny radicals que en una primera fase deixen descol·locats els consumidors, tot i que amb el temps la resta del sector acaba seguint els seus passos. A continuació teniu una mostra dels canvis unilaterals de format més sonats de la història del fabricant de l’iPhone.

Els disquets. L’IBM PC i els seus clònics -i també l’Apple II, el primer model comercial de la poma- feien servir disquets flexibles de 5,25 polzades. Amb el Macintosh del 1984, Apple va ser la primera gran marca a adoptar els de 3,5 polzades de Sony, i tots els altres fabricants van acabar seguint l’exemple. L’amor d’Apple pel nou format no va durar gaire: l’iMac, l’ordinador de l’any 1998 amb forma d’ou transparent de colors, ja no portava unitat de disquets sinó lector de CD-ROM. Per gravar o llegir disquets calia comprar una unitat externa i connectar-la per USB.

Els ports sèrie. Amb el llançament del citat iMac, Apple també va abandonar el port ADB (Apple Desktop Bus), un connector sèrie de format mini-DIN de quatre contactes que servia per endollar el ratolí, el teclat i altres perifèrics. El nou ordinador optava pels ports USB per a les mateixes funcions, cosa que convertia molts accessoris en obsolets.

El connector Dock.Amb la tercera generació del reproductor musical iPod (2003), Apple va adoptar un connector analògic de 30 contactes que servia per carregar la bateria del dispositiu, controlar-ne algunes funcions i transportar els senyals d’àudio. Al seu voltant va néixer tota una indústria d’accessoris, des d’altaveus fins a bases de sobretaula, que es va ampliar als iPhones i els iPads quan van sortir. L’any 2012, amb l’aparició de l’iPhone 5, l’empresa va abandonar el connector Dock per passar-se a l’actual Lightning, de vuit contactes digitals i reversible. Veurem quant dura: és molt probable que els futurs iPhones i iPads ja surtin amb el nou connector USB-C.

La connexió de xarxa Ethernet.En aquest cas l’abandonament ha sigut parcial però significatiu: per motius de gruix, els ordinadors portàtils ultralleugers MacBook Air no es poden connectar directament a la xarxa local amb cable: per fer-ho cal disposar d’un adaptador que ocupa un dels ports USB. L’excusa de l’empresa és que la majoria dels usuaris accedeixen a internet sense fils, mitjançant un punt d’accés wifi.

Els abandonaments d’Apple no es limiten als canvis de connector. L’empresa també ha imposat la seva visió del món en altres àmbits, alguns vinculats a elements físics i altres a la distribució del contingut.

Els àlbums de música. L’entrada en servei de la botiga iTunes va canviar la manera de vendre música. El negoci discogràfic, que s’havia basat a distribuir blocs de 10 a 15 cançons empaquetades en un suport físic -abans el vinil, després el CD-, va passar a ser la descàrrega de cançons individuals a 99 cèntims la peça, i ha durat fins a ser desplaçat per l’audició en streaming mitjançant serveis com Spotify.

La targeta SIM. Apple ha obligat en dues ocasions els seus clients a demanar una targeta nova a la seva companyia de telefonia: l’iPad original va ser el primer dispositiu a fer servir el format micro-SIM, i l’iPhone 4 el primer smartphone. Quan totes les marques rivals ja s’hi havien apuntat, Apple va tornar a canviar el pas: amb l’iPhone 5 del setembre del 2012 va adoptar la targeta nano-SIM, encara més petita. L’objectiu declarat de l’empresa és la desaparició física de la SIM, substituïda per un fitxer digital que es pugui vincular a l’operadora que més convingui. Al Mobile World Congress d’aquest any les telefòniques ja s’han aliat per intentar que els fabricants de mòbils no els passin per sobre.

Els vídeos Flash. El format de contingut digital interactiu creat per Adobe va començar a morir l’any 2007, amb l’arribada de l’iPhone. Apple sempre ha dit que no va incloure a iOS la compatibilitat Flash per raons de rendiment i consum de bateria, encara que l’autèntic motiu sembla més aviat la voluntat de canalitzar -i cobrar- via iTunes tot el contingut visionat en els seus dispositius. YouTube i les webs de pornografia es van afanyar a crear versions alternatives que es poguessin veure amb l’iPhone, i la mateixa Adobe va abandonar l’any 2011 el desenvolupament de Flash per a altres mòbils.

La ràdio en FM. Abans de l’iPhone gairebé tots els mòbils portaven un sintonitzador que permetia escoltar la ràdio fins i tot en llocs sense cobertura de telefonia. Per fer-ho amb un terminal d’Apple cal tenir cobertura i consumir dades de la franquícia mensual d’internet que tinguem contractada, generalment via una aplicació privativa de l’emissora. El pitjor és que la majoria de les marques rivals han acabat imitant-la: els models més recents de Samsung, el fabricant més gran del món, tampoc no porten ràdio.