El 3D segueix oferint molt més pa que formatge

Si hi ha una tecnologia que sembla que aspira eternament a l'adopció massiva, però que no acaba d'arribar-hi mai, són les imatges estereoscòpiques, que reprodueixen en pantalles planes l'efecte tridimensional (3D). Des dels anys 40 del segle XX, la indústria del cinema intenta convèncer, periòdicament, el públic de les bondats d'un sistema que li permet cobrar més per cada entrada a canvi d'un increment molt marginal del cost de producció (el més car d'una pel·lícula és el personal, inclosos els actors, i cobren el mateix si es filma en 2D o en 3D). I en el cas de la televisió, els fabricants d'electrònica de consum confien en les tres dimensions per animar la renovació del parc de televisors, més que aturada: el nombre d'aparells venuts al món entre l'abril i el juny va caure un 1% respecte de l'any anterior, i un 6% en els països desenvolupats. El que caldrà veure és l'interès dels espectadors per veure imatges tridimensionals.

Comencem per les bones notícies: mai com ara ha estat tan fàcil gaudir del 3D. Segons la consultora DisplaySearch, gairebé el 9% dels 55,5 milions de televisors venuts al món durant el segon trimestre van ser models amb capacitats 3D, xifra que duplica la proporció del trimestre anterior. Aquest 9% va aportar el 23% de la facturació del sector, ja que es tracta de models de preu més alt. A més, la tecnologia ja no està reservada als aparells més grans: ja hi ha televisors 3D amb pantalles de 32 polzades.

Un altre obstacle, la incompatibilitat entre les diverses tecnologies, també està en vies de solució. L'efecte tridimensional s'obté presentant a la pantalla dues imatges molt semblants però no idèntiques, i fent que cada ull en vegi només una, aplicant procediments de polarització òptics (ulleres passives) o electrònics (ulleres actives). Samsung, Sony i Panasonic -primer, tercer i quart fabricant mundial de televisors- van acordar, juntament amb el fabricant d'ulleres 3D Xpand, adoptar un estàndard comú de visualització que permeti fer servir les ulleres actives d'una marca amb els receptors d'una altra. El segon fabricant mundial, LG, fa servir ulleres de tipus passiu, com les de les sales de cinema, i molt més econòmiques.

En pantalles més petites, fins i tot es pot prescindir de les ulleres. Nintendo té una consola de videojocs de butxaca, la 3DS, amb pantalla autoestereoscòpica, i dos fabricants de smartphones ofereixen models de gamma alta amb sistema operatiu Android, que no només permeten visionar directament imatges 3D (sense ulleres en el telèfon i amb ulleres si es connecta a un televisor), sinó que disposen de dues càmeres perquè l'usuari faci les seves pròpies fotos i vídeos tridimensionals. Una jugada molt lògica en el cas de l'LG Optimus 3D -l'empresa també fabrica televisors 3D-, i no tant en el de l'HTC Evo 3D.

La mala notícia és que tot aquest desplegament no disposa de contingut 3D a l'alçada. Avatar , de James Cameron, va ser un gran èxit de taquilla, però no ha tingut continuïtat. Els títols disponibles són escassos i de qualitat cinematogràfica discutible, que no justifica el preu superior de les entrades. Un estudi de la Universitat Estatal de Califòrnia entre 400 espectadors de cinema indica que no manifesten reaccions emocionals més intenses, més immersió ni recorden més els detalls d'una pel·lícula en 3D. El pitjor és que, a més, el visionat en tres dimensions triplica les possibilitats de fatiga visual, mal de cap i mareig. Fins i tot han sortit al mercat unes ulleres 2D, que per 10 dòlars prometen anul·lar l'efecte tridimensional.

Les 3D a la llar no ofereixen un panorama millor que el de les sales de cinema. TV3, sempre pionera en tecnologia entre les cadenes estatals, hi ha produït alguns programes (una obra de teatre, un concurs de castells, una sèrie documental) i hi emet alguns partits de futbol, però amb això només omple un programa els matins de dissabte al seu canal d'alta definició. Orange té en marxa una prova pilot de 3D per als abonats del seu servei de televisió per Internet, però es nodreix sobretot del material de TV3. La plataforma SmartTV de Samsung per als seus televisors connectats també ofereix un canal 3D, però hi ha una vintena escassa de documentals, els mateixos que es poden veure als cinemes Imax. I YouTube té un canal específic amb vídeos tridimensionals aportats pels usuaris, que es poden veure en ordinadors, televisors i mòbils 3D, però l'actual programa estrella, un concert del grup Jane's Addiction enregistrat per un centenar d'assistents amb mòbils 3D facilitats per LG, mareja tant que encara no he aconseguit veure'l sencer amb cap dels dos telèfons citats.

En definitiva, mentre la indústria audiovisual no aposti de debò per la producció de qualitat i en prou quantitat, els incentius per invertir en dispositius 3D són més aviat escassos. Una vegada més, la tercera dimensió corre perill de quedar-se en una dimensió desconeguda.