Publicitat
Publicitat

Benedito: de la ‘Dolça Catalunya’ a Kensington Road

Va ser a Leicester Square, prenent un cafè solitari, quan Agustí Benedito (Barcelona, 1964) va decidir que la seva vida necessitava un gir brusc. Pocs mesos després d’aquell moment d’introspecció, va aparcar els estudis de dret a la Universitat de Barcelona -encara pendents d’acabar- i va tornar a Londres per quedar-s’hi una temporada. A la gran metròpoli britànica va passar-s’hi gairebé un any, treballant en diferents locals, amb feines esporàdiques en restaurants i locals d’oci que el van ajudar a trobar-se a ell mateix. Va tornar a Barcelona amb el temps just per anar-se’n a l’estadi per veure el gol de Julio Alberto contra el Juventus del 1986, però sobretot amb la idea clara d’agafar les regnes del negoci familiar i posar rumb a la seva vida. Abans, però, va visitar la comissaria de Kensington Road, quan, en una inspecció, el van enxampar sense permís de treball trastejant a l’interior d’un restaurant. Era la tardor del 1985, pocs mesos abans que Espanya s’incorporés a la Unió Europea, i va passar-se només unes hores a comissaria responent a les preguntes dels policies.

Fa gairebé 20 anys que Benedito lluita per construir el seu Barça, des que, l’any 97, va cofundar l’Elefant Blau per combatre Núñez. Després d’entrar al club de la mà de Laporta, l’any 2010 va ser segon a les eleccions que va guanyar Rosell. Ara, al segon intent, el seu equip ha aconseguit que es talli els cabells i es potenciï les ulleres, un segell propi, per intentar convèncer el soci. Ara bé, per molts canvis estètics que hi hagi, Benedito és capacitat d’oratòria, vehemència a l’hora d’expressar-se. No ha d’estranyar que la seva primera feina, als 16 anys, i que va anunciar d’un dia per l’altre a la seva mare, Montse, consistís a vendre l’enciclopèdia temàtica Dolça Catalunya per l’Hospitalet de Llobregat. Dura tasca, públic difícil, un repte que havia de combatre amb la seva capacitat discursiva. Això sí, la clau, sempre explica, era posar el peu a la porta abans que l’hi tanquessin als morros. Ell, de família benestant, nascut a l’Eixample i traslladat a Pedralbes, assaltava l’Hospitalet per vendre la Dolça Catalunya. Vist així, el repte de la presidència no és cap quimera.

En els últims anys ha fet més de 500 actes amb barcelonistes. Ha fet carrer. “Som la CUP del Barça”, defensa un bon amic seu, il·lustre barcelonista i lligat a la CUP. La seva dona, la Lluïsa, sempre li recorda que té un número de soci més baix que no pas ell, tan barcelonista com és. Si arriba a la presidència, els dards de la Lluïsa passaran a millor vida. Ell serà el seu president.

PUBLICITAT
PUBLICITAT