Misc 12/05/2017

Carles Naval: “Cruyff sempre deia als jugadors: «La pilota no sua»”

delegat del Barça

i
Albert Llimós
6 min
Naval a la sala de massatges, plena de records de jugadors.

BarcelonaDissabte que ve es compliran 25 anys de la primera Copa d’Europa del Barça. La de Koeman. La que va coronar el Dream Team de Johan Cruyff. A Wembley, com en totes les altres Champions, hi va ser Carles Naval (Lleida, 1955), el delegat del Barça des de fa tres dècades, que va rebre un homenatge el cap de setmana passat. Va aterrar al club als 17 anys, i després de marxar al servei militar a València i d’un any en una empresa metal·lúrgica, va tornar al club per debutar al primer equip l’any del motí de l’Hesperia. L’ARA hi va conversar fa uns dies al seu santuari. A la sala on els jugadors reben tractament abans i després dels partits, Naval i l’exmassatgista Àngel Mur hi tenen una col·lecció de records de tots els grans jugadors. De Wembley, un tros de gespa.

¿Vostè i José Antonio Ibarz, l’encarregat de material, són els únics amb les 5 Champions?

Però l’Ibarz, que és més jove, em guanya per una Lliga, la de Valladolid! La consecució de cada títol és un esclat de felicitat, però també la trobes en el dia a dia: també t’omple portar un jugador a l’hospital o a veure un pis. Ja són 30 anys com a delegat i 37 al club, però cada temporada que comença és com la primera. Tinc intacta la il·lusió, perquè puc dir que he sigut molt feliç aquí a Can Barça.

Tot comença a Wembley.

Sí, però tard o d’hora n’hauríem guanyat una. Ja vam estar a punt de fer-ho abans, però va haver de ser a Wembley, i a partir d’aquí van venir totes les altres. I també a Atenes, perquè ningú en parla però va ser molt important. Va ser una gran temporada, tot i que el futbol té aquestes coses: quan penses que guanyes, perds.

El 20 de maig del 1992 estava nerviós?

No. No hi guanyes res, és un joc i, a sobre, es juga amb els peus.

De fet, el dia de Stamford Bridge, amb el gol d’Iniesta, és l’únic que es queda a la banqueta. I amb el 6 a 1 d’aquest any?

No me’n vaig poder estar. Vaig sortir disparat, però quan tothom va anar cap al córner vaig quedar-me amb el Mascherano al mig del camp, el vaig abraçar i vaig dir-li: “Allà no hi arribo”.

Què ha significat Cruyff?

Va saber inculcar als jugadors i al mateix club que s’havia de tenir un estil propi. Ell sempre deia als futbolistes: “La pilota no sua, vosaltres sueu. Si correu us cansareu. La pilota no es cansa, la podeu enviar on vulgueu i no li veureu la llengua fora. Si tu fas 50 metres a tota velocitat, necessitaràs dos minuts per recuperar-te. En canvi, la pilota va i torna, i el que has de fer tu és ser al lloc perquè quan torni la puguis tornar a enviar a l’altre costat”. A més, cada any feia els retocs necessaris a la plantilla, buscant els jugadors que poguessin mantenir el nivell de l’equip.

L’entenia, a Cruyff?

[Somriu.] Si no l’entenia callava i feia veure que l’entenia.

Vostè és l’enveja de molts. Va ser el primer a dormir amb la més desitjada.

Amb una copa de més... [riures]. La sala on estàvem sopant després de la final de Wembley es va anar buidant fins que em vaig quedar pràcticament sol amb la Copa. Vaig dir-me: “No es pot quedar aquí, no sé si demà la trobarem”. Així que la vaig agafar i la vaig pujar a l’habitació. Quan la vaig deixar al sofà me la vaig quedar mirant i em vaig dir a mi mateix: “El que ens ha costat aconseguir aquesta Copa!” Vaig tornar a la festa, però no vam poder allargar-ho gaire. Els anglesos van tancar tots els bars i sort que uns quants, amb jugadors i família inclosa, vam poder agafar 3 o 4 caixes de cervesa per anar a una habitació fins a les 4 de la matinada. Sempre acabem els mateixos la festa...

A París, el 2006, va repetir.

Després de la festa vaig veure que tothom anava una mica més content del normal i vaig dir-li al xòfer de l’autocar que portés la Copa a l’hotel. Em va dir “No puc, que he de portar més gent”, però li vaig deixar clar que hi anés i tornés. En canvi, el 2009 quan anaven cap a l’hotel el Pep em va dir: “Carles, ¿em deixaràs que m’endugui la Copa a l’habitació?” “Ja l’he tinguda dos anys, ara et toca a tu”, li vaig respondre.

Amb Guardiola té una relació especial. Hi ha una fotografia dels dos abraçats en una celebració que ho demostra, oi?

Tothom estava celebrant els títols, i em vaig quedar apartat. El Pep va venir per darrere, em va abraçar i em va dir: “Que difícil és fer feliç la gent”. “Sí, i d’aquí dos mesos no se’n recordarà ningú. Tornarà a ser una nova temporada”, vaig contestar. Vam tenir la sort que l’any següent vam repetir i va tornar a donar-se una escena similar. Aquell cop vaig ser jo qui vaig anar fins a ell, i quan estàvem tots dos asseguts en una tarima al mig del camp vaig dir-li: “Un altre any que fem feliç la gent”. Quan va sortir la foto, la primera, vaig pensar que en tenia una de semblant. Vaig buscar i, finalment, la vaig trobar. Era una pretemporada que érem al camp de l’Stuttgart i, abans del partit, miràvem amb el Pep una xaranga que tocava a la pista d’atletisme. Era la mateixa imatge. Tants anys i era la mateixa foto. La tinc a l’oficina de la Ciutat Esportiva i també l’hi vaig enviar a ell, amb l’ajuda del Marcos López d’ El Periódico, amb una frase entre les dues fotos.

El món del futbol ha canviat molt. ¿La relació amb els jugadors també?

El jugador és el mateix, tot i que abans hi havia una relació més directa. El representant signava el contracte i ens deia “Aquí us quedeu”. Ara n’hi ha que venen a la Ciutat Esportiva amb quatre assistents. Recordo que fa uns anys em va trucar un jugador, un Dijous Sant que arribàvem d’un viatge i no li funcionava la caldera. “Els nens estan tremolant”, em va dir a les dues de la matinada. Vaig haver de trucar a un amic i el vaig fer anar a casa seva. Se li havia parat la calefacció i no havia sabut engegar-la. També m’ha trucat un jugador perquè no li funcionava la rentadora. “Què fots posant la rentadora a les dues de la matinada? Posa-la a les 10 del matí”. Ara això ja no passa, tot i que encara hi ha futbolistes que t’expliquen alguna confidència o et diuen “He de fer això però no vull que ho sàpiga ningú”.

Algun futbolista difícil ha degut patir.

Som a Espanya, un país de tramposos. El futbol és de murris, com diria el Gustau Biosca.

I de fora Espanya. Ronaldinho el va fer patir amb la puntualitat, tot i que vostè diu que va faltar poc als entrenaments.

Els jugadors, amb el ritme de vida que porten, pot arribar un dia que es preguntin: “¿Avui m’he d’aixecar i anar a entrenar-me?” Això passa, amb els futbolistes i amb els que van a l’oficina, amb la gent del carrer. Surts una nit de festa, vas a prendre unes copes i l’endemà tens ressaca i dius “No puc anar a treballar”. En el món del futbol també passa. Evidentment que hi ha hagut jugadors que han arribat a l’entrenament i que han tingut prou honestedat per dir-li al míster: “No em puc entrenar”. Acaben fent treball de gimnàs i una sauna, que els anirà quatre vegades millor que sortir a la gespa. Passa poques vegades, però passa.

Són joves.

Amb 21 anys ho vols tot. Amb 27 t’atures. I amb 31 dius: tranquil·litat. És la vida.

Començava amb Cruyff. Seguia amb Guardiola. Acabo amb Messi.

Sempre ha sabut el que vol. És callat, introvertit, pacient... coneix les seves possibilitats. I a més, en els últims tres anys, ha madurat moltíssim. S’ha fet més jugador. No és el mateix 21 anys que 29 i dos fills. Tot això et fa madurar.

És el que més l’ha fet treballar, entre premis i pilotes que s’endú a casa.

I esperem que ho pugui duplicar. Seria bo per a ell i el club. Algun cop li he dit: “Ens deixaràs sense pilotes”.

stats