Publicitat
Publicitat

Ladislau Kubala: “El pare estaria orgullós de veure un nou Camp Nou”

El millor de les campanyes electorals es troba entre acte i acte, quan les sales es comencen a buidar, quan el rellotge s’atura. A la seu de Josep Maria Bartomeu, durant aquesta setmana, s’hi ha deixat veure una figura tímida, sempre en un extrem del local. Una persona nascuda l’any 1950 en el camp de refugiats de Busto Arsizio, prop de Milà, i que va “aprendre a caminar a les Corts”. Ladislau Kubala, fill de la llegenda del Barça, va posar-se en contacte amb Bartomeu fa uns mesos. Tenia una gran preocupació per compartir.

Què fa aquí? L’he vist en dos actes.

Quan va aparèixer el projecte del nou Camp Nou, vaig trucar a Bartomeu perquè jo havia viscut el naixement de l’estadi. Volia que m’ho expliquessin bé, perquè jo conec la història, vaig veure com es feia el Camp Nou als anys 50, amb Miró Sants i Josep Samitier. Vaig veure les dificultats que van tenir per pagar-ho, com quan es va retirar el meu pare i no se’l podia ni pagar. Conec el que suposa fer un nou estadi i volia explicar-ho al president. Li vaig dir: “Si voleu fer un nou Camp Nou, feu-lo, però vigileu amb els diners”. Aquí va néixer la relació amb Bartomeu, em van escoltar amablement i ara he vingut a donar-li suport.

Vol que guanyi Bartomeu?

La gestió de Bartomeu ha sigut molt bona, sobretot quan va agafar les regnes ell i va marxar Rosell. Quan les coses surten bé, s’ha de continuar. Ara hi ha d’haver un salt qualitatiu, com quan es va passar de l’antic camp de les Corts a l’estadi , i s’ha de fer sense perdre l’essència del Més que un club. Això s’ha de mantenir, i crec que aquesta junta n’és conscient. No ens podem convertir en una multinacional perquè el Barça és un sentiment, però alhora hem de competir contra multinacionals molt potents. Arribar a aquest nivell de competitivitat i mantenir l’essència és el que demano.

El seu pare va ser també el pare del Camp Nou. ¿No sent enyorança que l’estadi desaparegui?

Ell estaria orgullós de tot això. Quan el Barça va guanyar les Cinc Copes, l’any 1952, van sortir al carrer un milió i mig de persones. Aquell equip va aixecar la moral i l’amor propi de moltíssima gent que estava derrotada. Eren moments difícils. Jo vaig anar en l’autocar que va portar l’equip des de Granollers fins a Barcelona, i vam tardar 10 hores a arribar a la basílica de la Mercè. Llavors, com que la gent no podia portar -no l’estada, no- ni la senyera, la gent portava la bandera del Barça. Ens sentíem els millors, no només a Espanya, on ho guanyàvem tot, sinó a tot el món. Vam guanyar les Cinc Copes i això va fer que s’hagués de construir el Camp Nou. Va ser un salt qualitatiu, vam doblar el nombre de socis, de 17.000 a 35.000: hi cabien 120.000 persones i cada diumenge s’omplia. Avui, però, això ha canviat. Els calés no s’aconsegueixen pels socis, s’han de buscar noves fonts d’ingressos. És el moment de fer el salt sense perdre l’essència. I què és l’essència? El contacte amb la gent, el llibre d’estil del Barça.

De debò que no sent enyorança?

No, s’ha de progressar. Això sí, amb rigorositat econòmica. Pagar l’estadi ens va portar a 15 anys molt durs, no podíem fitxar a ningú, va venir el Madrid i ens va fitxar el Tejada, el Müller, l’Evaristo… Es van endur a qui van voler. Ara s’ha de fer una altra transformació, però sabent que no omplim el camp. Hem de fer un estadi millor, més bonic, però no ampliar-lo.

Al costat del nou estadi s’haurà de fer una nova estàtua per acompanyar la del seu pare: la de Messi.

Messi ja està posant els primers esglaons per fer-la. Es mereix una estàtua. El meu pare, si avui fosnaquí, admiraria Messi, estaria content del que fa, seria el primer d’aplaudir-lo. A més, en els tres pròxims anys veurem el millor Messi. Ara té la maduresa i la visió del futbol total, i pot arribar a ser un jugador llegendari.

Llegendari com el seu pare.

Pensa que la gent s’enrecorda, del meu pare, i ja fa 65 anys. Perquè ho va donar tot pel Barça. Un cop li vaig preguntar: “D’on ets? Has nascut a Hongria, l’avi era polonès, els pares eslovacs, has jugat amb tres seleccions… D’on et sents?” Ell va dir-me: “Amb el cor a la mà, amb permís dels catalans, jo em sento d’aquí”.

Són casos diferents. Messi té clar que és argentí.

És un fora de sèrie, que estima el futbol i el Barça, i això és molt important. A l’equip de les Cinc Copes només hi havia dos jugadors de fora: el meu pare i César. La resta eren catalans. I això és molt important: que la gent que vingui al Barça ho senti, i Messi ho sent, perquè el públic això ho percep. Una altra cosa que li vaig preguntar al pare va ser què li havia agradat més de la seva carrera. Tenia fama, aplaudiments, diners... I em va dir que el millor de tots aquells anys era quan els dilluns venia un senyor humil, per exemple el que li posava gasolina al cotxe, i li deia: “No sap que bé que m’ho vaig passar diumenge, vaig disfrutar tant!” En temps difícils com aquells això omplia el pare més que qualsevol altra cosa. Ell estimava la grada, sobretot els nens i la gent gran. Aquell equip va jugar per tots els pobles de Catalunya, ja fos per pagar una cadira de rodes que necessitava algú, o per qualsevol altra bona causa. El dia de Nadal jugava per recaptar diners per a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Durant 40 anys va jugar aquell partit. Llavors hi havia més contacte dels jugadors amb la gent, i això ara s’ha perdut. No eren un món a part, estaven integrats a la societat, en formaven part. Si havien d’anar a un poble petit i jugar en un camp de terra, hi anaven. Això també forma part de l’essència del Barça.