Publicitat
Publicitat

AIXÍ HA VIST EL PARTIT

T’esperem, Madrid

Ja toca. Si ha de ser algun any, que sigui aquest

Ja toca. Si ha de ser algun any, que sigui aquest. Que el 6 de juny a Berlín vegem per fi Barça i Madrid sobre la mateixa gespa mentre sona per última vegada l’himne de la Champions. Ja és hora d’espolsar-nos les pors, de treure’ns de sobre el complex d’inferioritat que ha acompanyat el barcelonisme durant tants anys, edificat a base de decepcions històriques, a vegades exagerat per dosis de victimisme extrem i injustificat. Aquests dos últims mesos de temporada, tot i la derrota d’ahir contra el Bayern de Pep Guardiola, ens obliguen a mirar a Berlín sense por. Perquè hi és Leo Messi, un futbolista d’una dimensió que mai més veurem. Perquè hi són Luis Suárez i Neymar. Perquè hi serà Xavi, símbol d’una manera d’entendre el futbol que s’acomiadarà del Barça contra l’equip al qual ha sotmès durant una dècada a base de toc i més toc, de rondos i possessió, de valentia i fidelitat a una idea.

Voler el Madrid a Berlín no és ser temerari, ni pretensiós, ni superb, és mirar per fi als ulls el club que t’ha fet acotar el cap durant tants anys. Potser és un fet generacional, d’algú que ha crescut amb el Barça guanyador que va engendrar Cruyff i va perfeccionar Guardiola, però vint-i-cinc anys assaborint el regust dolç de la victòria fa que els més recelosos tinguin l’obligació de mirar a Berlín sense cap tipus d’angoixa, sense necessitat d’activar el dia 6 tots els cardiòlegs del país. Després, quan l’àrbitre xiuli, que passi el que Déu vulgui. D’acord, Leo?

Jo no era a Berna, no era a Sevilla, però tampoc hi eren la generació de futbolistes que han escrit la millor etapa dels més de 115 anys d’història del Barça. Ells han crescut amb la paraula victòria gravada a la pell. Malgrat que a la segona part de l’Allianz Arena el Barça es va deixar anar, l’equip arriba en un estat de forma excel·lent al tram decisiu del curs, i, de moment, sense lesions. L’escenari ideal.

El Barça jugarà la final després d’un any en què s’han convocat eleccions, t’has carregat el director esportiu, l’entrenador topa amb el crac, l’equip avorreix durant els primers mesos, la FIFA t’assenyala i hi ha un president interí. Definitivament, ja toca.

Després de París, Roma i Londres ara toca Berlín, passant per Madrid. Això sí, si el Juventus aquesta nit em fa caduc aquest escrit abans d’hora, tampoc m’estiraré els cabells. Canviar la mentalitat d’un país no deu ser tan fàcil encara que ho intenti un jugador anomenat Messi.