Publicitat
Publicitat

Els ulls d’Oriol Tort que van descobrir Xavi

Antonio Carmona recorda l’oportú hivern del 1990

Antonio Carmona és un octogenari apassionat del futbol. Tota la vida ha viscut lligat a la pilota i això pesa més que els anys. Durant dues dècades, després de penjar les botes, va buscar futbolistes per a La Masia per tot Catalunya, voltant molts terrenys de joc polsegosos plens de canalla voluntariosa i de vegades talentosa. Aquest badaloní nascut el 1933 es va convertir en els ulls d’Oriol Tort, l’ànima del planter blaugrana. L’hivern del 1990 va anar al camp del Sant Gabriel. Aquell any entrenava l’aleví del Barça i li agradava voltar pel país per veure rivals i buscar nous talents. I en va trobar un.

“El vaig descobrir per xamba -admet-. Vaig anar a veure un Sant Gabriel-Terrassa. Era Nadal, feia molt fred. Em va cridar l’atenció un xavalet que ho feia bé”, explica fent memòria. Fa 25 anys d’aquell dia i els detalls es dilueixen. Va veure jugar una estona aquell menut migcampista del Terrassa de 10 anys i quan el partit acabava va anar fins on s’apleguen els pares. Va preguntar entre els familiars qui era i se li va acostar ràpidament un home. Era el Joaquim, el pare de Xavi. “El seguiràs?”, va preguntar-li.

El va seguir sempre que va poder, quan els horaris del seu equip li permetien escapar-se a veure el Terrassa. Al camp de la Damm, al de l’Espanyol, s’hi va veure Carmona, que no apartava la mirada del menut Xavi. “Vam acabar la Lliga al camp del Terrassa, i quan Xavi va acabar de dutxar-se li vaig dir: «Vols venir al Barça?»”. La resposta era evident.

Era dissabte i les indicacions de Carmona van ser senzilles. “Fes-te fotografies, agafa el carnet d’identitat i dilluns et presentes a les instal·lacions del Barça. Busques el senyor Tort, que jo ja l’avisaré, i si no hi és, el senyor Paco, el Rodri”, va dir-li al pare. Així va ser com Xavi va acabar al Barça amb 11 anys. Va haver de passar un entrenament, un tràmit, en què va marcar tres gols als camps annexos del Miniestadi. L’aleví de Juan Manuel Asensi, el seu primer entrenador, tenia un nou futbolista. “Vaig tenir carta blanca sempre. Quan deia un nom, es fitxava”, assegura.

El que no sabia Carmona és que Tort ja el coneixia. Feia quatre anys que havia vist jugar als annexos del Camp Nou, quan jugava al Jabac, el fill de Joaquim Hernández, que coneixia de la seva època al Condal. “El millor és el 6”, va dir el professor al Joaquim. “És el meu fill”, va respondre el pare. El fitxatge no es va concretar. La família Hernández va considerar que el seu fill era massa petit per anar-se’n a Barcelona.

“No ha canviat gaire en aquests anys. Ha mantingut el físic. Petit, parat, molt seriós sempre... Ja ho era de petit. És un monstre, té un talent enorme, sempre sap el que s’ha de fer”, diu Carmona. Amb els anys han anat mantenint el contacte i, fins i tot, l’egarenc va trucar-li a casa per anunciar-li que debutaria amb el primer equip amb 17 anys.

Quan parla de Xavi la veu de Carmona sona orgullosa. És el seu gran descobriment. Al Barça hi va viure dues dècades d’alts i baixos dedicades a la formació. “Em van fer fora dos cops, i em van tornar a venir a buscar”, i recorda amb un somriure la topada amb el seu amic Jaume Olivé, que, juntament amb Joan Martínez Vilaseca i Tort, dirigien el planter del Barça. Olivé creu que Carmona era un home amb talent per captar futbolistes, bon coneixedor del futbol base, especialment de la seva Badalona. Eren uns altres temps, quan els homes com Carmona pentinaven tots els camps de Catalunya per nodrir el futbol base que havia ideat el professor Tort, bressol de les generacions que han convertit el Barça en el club més important dels últims 25 anys.