Publicitat
Publicitat

Un equip campió, un equip més

El Barça de Luis Enrique passarà a la història pels seus resultats, per guanyar les finals que seguirà disputant com en els últims anys, per aixecar els títols que se li exigeixen temporada rere temporada

El Barça de Luis Enrique passarà a la història pels seus resultats, per guanyar les finals que seguirà disputant com en els últims anys, per aixecar els títols que se li exigeixen temporada rere temporada. Aquest equip no serà de llegenda per la seva proposta futbolística, relegada a secundària, variable i canviant. El com ja no és imprescindible ni indiscutible. Luis Enrique s’aferra a la màxima que firmarien tots els clubs del món: el fi justifica els mitjans, una final justifica 45 minuts infumables i els que calguin. El Bayern Munic i fins fa poc el mateix Barça són els únics que potser no rubricarien la seva signatura al final d’aquesta màxima. La memòria és fràgil. Ahir al Madrigal, contra un Vila-real exigent, el Barça va tornar a demostrar que se sent còmode quan exhibeix el seu futbol més primari. Senzill. Directe. Ràpid. Demolidor. Esclatant.

Un exemple del que és ara aquest equip és el primer gol de Neymar. Passada llarga de Mascherano al pit de Luis Suárez perquè el trident faci i desfaci al seu gust, desconnectat de la resta, sense passar pel mig del camp, amb les línies separades, sabedors de la seva contundència quan ensuma la porteria contrària. L’uruguaià, incansable en els desmarcatges, generós en el desplegament tàctic, va canviar l’orientació al pit de Leo Messi, que va col·locar la pilota precisa per l’entrada rabiosa de Neymar. Una assistència que hem vist mil cops aquesta temporada. I les que falten. Tres tocs de Suárez, quatre de Messi, un de Neymar, per deixar resolta l’eliminatòria. El Barça en va tenir prou amb un moment de lucidesa dels seus tres davanters per apuntar-se la primera final de Luis Enrique. A partir d’aquí, en els 85 minuts que encara faltaven, l’equip va renunciar al joc per preservar el resultat. Va ser un equip garrepa, dubitatiu, conscient que en qualsevol nova envestida dels tres de dalt l’ímpetu groguet es tornaria a diluir.

Amb Luis Enrique no hi ha concessions estètiques. S’ho juga tot al resultat i, de moment, la partida pinta bé. Té bones cartes. El Barça repetirà final de Copa contra l’Athletic, i a la Lliga i la Champions tot està obert. Per sort, d’aquí uns dies haurem oblidat el partit de Vila-real, ja no ens en recordarem que Ter Stegen va tocar més pilotes a la primera part que la majoria de jugadors. La memòria és fràgil. Segurament, tindrem la mateixa amnèsia a final de curs, quan busquem un gran partit i costi triar. Hi haurà moments, jugades, detalls, però ni rastre del joc. Ens haurem de conformar amb els títols, la manera com passarà Luis Enrique a la història. La memòria és fràgil.

PUBLICITAT
PUBLICITAT