Fer odiar la professió de futbolista

BarcelonaNomés s’ha de substituir Inter de Milà per PSG. És el missatge que va llançar Gerard Piqué ara fa pràcticament 7 anys, l’abril del 2010, abans de rebre l’equip entrenat per José Mourinho per intentar la remuntada. “Els jugadors de l’Inter han d’odiar la professió de futbolista durant els 90 minuts”, va sentenciar el central per demanar “el millor Camp Nou de la història” i superar el 3 a 1 de l’anada. Avui, l’encarregat de fer creure el barcelonisme en una gesta gegantina ja no serà Piqué, l’habitual en aquestes cites, sinó Luis Suárez.

Al vestidor del Barça són conscients de la dificultat de superar ronda a la Champions, però a la vegada asseguren: “Ens ho passarem bé”. L’equip ha fet un pas endavant i al cos tècnic tenen clar que el grup competirà fins al final perquè el PSG dubti. Les sensacions que ha transmès el Barça durant els últims partits, especialment contra el Celta, han enfortit el grup. I el missatge, malgrat que toquen de peus a terra, ha anat augmentant d’intensitat. També la gestualitat. “No perdo l’esperança que l’equip aconsegueixi la proesa”, va dir un Luis Enrique abatut i seriós minuts després de la cruel ensopegada a París. Dissabte, un cop escombrat el Celta, la comunicació no verbal del tècnic era diametralment oposada a la de vint dies abans. També el discurs havia canviat: “Crec que tindrem opcions de remuntar”.

I per intentar la proesa, el Barça haurà “d’arriscar molt”, va anunciar Luis Enrique. No serveix acontentar-se a anar a guanyar el partit i, si això passa, obrir una finestra per a la remuntada. Des del minut 1 s’ha d’intimidar els francesos, un punt de vista que comparteixen els exjugadors que han viscut situacions similar. Migueli i Josep Maria Fusté, per exemple, apunten la necessitat de marcar aviat i traslladar el PSG a un escenari de dubtes. “No els has de deixar respirar, has de marcar dos gols en els primers quinze minuts”, apunta Fusté, poc optimista per l’entitat del rival. Precisament, al 2 a 0 fa referència l’extècnic del Barça d’handbol i expert en coaching Xesco Espar. “Els jugadors han de sortir amb un objectiu a curt termini. Per exemple, un 2 a 0 al descans”, diu Espar, que considera que el Barça ha de tenir la “convicció” que tindrà “una oportunitat” durant els 90 minuts, i aquí serà bàsic el públic.

Per a Migueli la d'aquesta nit a Barcelona no és una gesta “impossible”. I no recorda cap de les remuntades que ha viscut al Camp Nou, com la de l'Anderlecht o el Göteborg durant la dècada dels vuitanta, sinó el nefast record del Metz de l'any 1984: el Barça havia guanyat 2 a 4 a França, deixant pràcticament sentenciada l'eliminatòria, però va caure 1 a 4 a l’estadi, en un dels episodis més negres de la història moderna del barcelonisme. Tot pot passar. I perquè passi, Àngel Pitxi creu que és fonamental intimidar un equip -d’altra banda experimentat- com el PSG: “Dir-los clarament: «Patireu»”. Una actitud que s’ha de demostrar abans que comenci a rodar la pilota: “No hi ha d’haver salutacions inicials, s’ha de posar mala cara i, fins i tot, una puntada de peu a destemps als primers minuts”.

Ara bé, com assenyala la psicòloga esportiva Eva Molleja, s’ha de vigilar de no caure en un excés de motivació, que té conseqüències negatives en el rendiment dels futbolistes: “Ha de ser un repte i no una amenaça. No es pot caure en la sobreexcitació”. L’exemple que posa aquesta especialista és la final de la Champions del Barça de Pep Guardiola contra el Manchester United a Roma, l'any 2009: “El vídeo de Gladiator va fer que hi hagués un excés de motivació i van sortir malament a la primera meitat”. L’equip -i aquí el psicòleg Joaquín Valdés pot orientar Luis Enrique per aconseguir els resultats desitjats- ha de trobar l’equilibri perfecte, una motivació alta que no es converteixi per excés en hipermotivació.

Demà el Barça buscarà l’èpica, un escenari poc habitual per als catalans i del qual ha fet bandera el madridisme. Per això, l’exfutbolista del Madrid i el PSG Jesé Rodríguez tancava la porta als somnis: “Aquestes remuntades només les fa el Madrid”. Durant la dècada sobretot dels vuitanta, els blancs van construir el seu relat al voltant de l’èpica en grans nits de remuntades. L’Anderlecht, l’Inter i sobretot el Borussia Mönchengladblach, que havia guanyat 5 a 1 a l’anada, van sucumbir al Bernabéu. Contra els italians, a més, es va fer cèlebre la frase de Juanito que va passar a formar part de l’imaginari blanc: “ 90 minuti en el Bernabéu son molto longo ”. La remuntada a la UEFA contra el Mönchengladbach és una de les grans fites del futbol. Com també el 4 a 1 que li va aixecar a la Champions el Dépor al Milan el 2004. Ningú, però, ha remuntat un 4 a 0. Segons Molleja, si demà el Barça no ho aconsegueix però converteix el partit en un “repte”, no serà mai un “fracàs” i l’equip sortirà enfortit “per a la Lliga”. Demà es juga la Champions, però també la Lliga.