Quan no et pots posar el xiulet als llavis

Impressiona molt veure com una persona que viu del futbol no pot posar-se ni el xiulet a la boca. És la Sira, la seva dona, l’ombra inseparable des de fa dos anys, qui ha d’acostar-li el xiulet als llavis perquè el faci sonar. És l’hora d’arrencar el partit.

“Que et diguin que tens una malaltia mortal, que et poden quedar cinc anys de vida, com ho assimiles?”, es pregunta el Toni García des de la banqueta del camp de futbol de Brafa, a la part alta de Barcelona. A la dècada dels 80 va jugar a La Masia, va penjar les botes amb 27 anys després d’un periple erràtic per diferents camps de Catalunya i ara, des de fa dos anys, el rellotge ha iniciat el compte enrere. El 4 d’agost del 2014 li van diagnosticar ELA, esclerosi lateral amiotròfica, la famosa malaltia en la qual van posar el focus els cubells d’aigua glaçada que molts famosos es van tirar a sobre fa dos anys, justament quan li van comunicar la notícia.

El cotxe el deixa a escassos metres de la banqueta. No té dolor físic però perd la musculatura a marxes forçades, i ja no pot valer-se per si sol, ha d’anar acompanyat d’una crossa, i sempre recolzant-se en la seva dona. El futbol el fa sentir viu, ella li dóna sentit a la vida. Després de vestir la samarreta del Barça -i de compartir vivències a La Masia amb Pep Guardiola, Tito Vilanova, Guillermo Amor i Jordi Roura-, ara dedica vint hores a la setmana al futbol. A aquell esport al qual ha dedicat tota la vida, però que ara només pot contemplar des de la banda. “Sigo! ” i “ Portero! ” són les dues úniques paraules que surten mecànicament des de la banqueta. No hi ha correccions, ni indicacions tàctiques, es limita a marcar els canvis a la porteria i decidir quan hi ha falta. De monitor ha passat a àrbitre. Però malgrat que es limita únicament a fer els equips i fer sonar el xiulet, per a ells continua sent el míster. “S’han bolcat en ell”, reconeix la Sira, agraïda. Aquesta colla d’amics que es reuneixen dos dies a la setmana per fer un partit al migdia l’han ajudat a publicar el llibre Míster: ¿por qué yo no?, i també l’acompanyen a les xerrades que fa per tot Espanya per donar el seu testimoni sobre la lluita contra l’ELA. I fins i tot continuen escapant-se de tant en tant per Europa per jugar algun torneig, amb el Toni al capdavant. Van anar a Praga, també a Mallorca i ara preparen un viatge a Manchester per veure el City de Guardiola.

“Estaràs aquí fins que tu vulguis”, li va dir el director de Brafa, l’Ignasi Taló, quan li van diagnosticar la malaltia. Portava 20 anys entrenant, i l’ELA no li tancaria les portes. Per això, tot i que gairebé no pot moure’s, i que porta “fatal” no poder xutar la pilota -tan amiga durant tota la vida-, continua fent de míster als més grans quatre dies per setmana i entrena els nens d’onze i dotze anys deu hores a la setmana. És el seu “bàlsam”, l’única medicina i “teràpia” per a una malaltia encara molt desconeguda, que se li va presentar a casa als 46 anys en forma de petites molèsties al bessó.

Això sí, seguir lligat als camps de futbol ha tingut un preu alt per a la Sira, que l’ha assumit amb generositat extrema. El petó que es fan mentre el fotògraf Francesc Melcion immortalitza el moment ho diu tot. No serà pas ella qui l’obligarà a acomiadar-se de la pilota. “Fins que aguanti estaré aquí, amb els meus”, admet amb convicció el Toni, amb la mirada fixada en el terreny de joc, amb la veu tremolosa pels efectes de l’ELA. La Sira l’escolta silenciosa, mentre assenteix al seu costat, acariciant-li la mà.

“S’ha convertit en el meu assessor esportiu, la meva ombra, tot el dia està amb mi, i això que abans no li agradava el futbol”, admet mentre ella compta els jugadors dels dos equips. “Quan vinc aquí m’oblido de tot”, remata el Toni mentre els jugadors s’apropen per saludar-lo, a ell i a la seva inseparable assessora esportiva. Aquest cop el partit ha acabat amb golejada.