Publicitat
Publicitat

Una última braçada d’or

Mireia Belmonte fa història a Rio guanyant els 200 m papallona i igualant el palmarès olímpic de les també catalanes Arantxa Sánchez Vicario i Andrea Fuentes

En les últimes quatre braçades no va treure el cap de sota l’aigua. Sense respirar, esprement al màxim tot l’organisme, Mireia Belmonte va fer l’últim esforç per coronar quatre anys a l’infern, una dura preparació a les ordres de l’inflexible Fred Vergnoux, i obtenir la seva primera medalla d’or en uns Jocs Olímpics, el repte que s’havia fixat per a ella mateixa després de dues plates a Londres. “Fa quatre anys em va dir «Guanyaré», i ho ha fet. Està boja, és increïble”, va sentenciar emocionat el tècnic francès, que l’acompanya des de l’any 2010.

La catalana va guanyar els 200 m papallona per un gest instintiu, una mitja braçada, l’última de les 92 que va fer, que li va permetre superar per només tres centèsimes l’australiana Madeline Groves. La badalonina es convertia, amb 25 anys, en una de les tres millors esportistes espanyoles de tots els temps, amb dues plates a Londres i un or i un bronze a Rio, que li permeten igualar la tenista Arantxa Sánchez Vicario i la nedadora de sincronitzada Andrea Fuentes. Precisament aquesta última fa anys que la coneix, des que van començar a compartir piscina quan tenia “14 o 15 anys”. “Per fi ha trobat algú que li ha sabut treure el potencial que tenia a dins, el Fred (Vergnoux) ha sabut obrir una ment atapeïda i l’ha fet volar: l’ha domat, l’ha sabut conèixer”, va resumir Fuentes des de Nova York, on va veure l’exhibició d’una Belmonte que ahir va classificar-se amb el vuitè millor temps per a la final dels 800 m lliure.

L’última braçada -mitja, en realitat- va ser un gest “instintiu” perquè “veu que queda curta”, explica l’exentrenador de Belmonte, Carles Subirana, l’home que la va veure deixar enrere l’adolescència i convertir-se en campiona d’Europa. “Si no hagués fet aquesta minibraçada no hauria guanyat”, sentencia Joan Ballester, especialista d’aquesta modalitat. Com li va passar a Michael Phelps als Jocs de Londres de fa quatre anys, quan va allargar l’última braçada i, per darrere, va aparèixer el sud-africà Chad Le Clos per arrabassar-li l’or. “Phelps és molt gran, té molta envergadura i, en el seu cas, fer el canvi en la braçada és més difícil”, matisa Subirana per remarcar les diferències de l’americà amb el gest que va permetre a Belmonte resistir l’envestida final de Groves. Amb una particularitat, precisa Blanca de la Fuente, responsable de biomecànica al Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada, que ha acompanyat durant més de quatre anys la catalana monitoritzant tot el seu treball: “No estira només els braços, com molts fan en casos així; la seva potència de batuda li permet escurçar la braçada i fer una última empenta amb els peus”.

“Va estar els últims 7-8 metres sense respirar... això no ho fa tothom”, hi afegeix l’entrenador Jordi Jou, que no va poder veure en directe la cursa dels 200 m papallona perquè era a pocs metres, amb la seva nedadora Jessica Vall, que estava a punt per saltar a la piscina. Belmonte va saber donar-ho tot quan tocava, tot calculat: si la carrera hagués durat “dos metres més”, la japonesa Natsumi Hoshi (bronze a 35 centèsimes) hauria guanyat, va admetre ahir Vergnoux.

La clau del triomf

En els tres viratges anteriors la catalana ho va quadrar, va fer tres viratges “perfectes” que li van permetre anar reduint la distància amb Groves, explica el tècnic de la Federació Catalana de Natació al CAR de Sant Cugat, Luis Rodríguez. Aquí hi va haver la clau del triomf. Si l’última braçada va evitar que les mans de Groves toquessin abans la paret, el tercer viratge va ser determinant perquè la badalonina arribés al final amb avantatge. Belmonte va accelerar en els últims metres de la penúltima piscina, un canvi de ritme per arribar amb més potència al gir i la posterior submersió, demostrant que “fa tres anys que treballa a consciència” aquest camp, remarca Rodríguez.

En poc més de sis dècimes el seu cos gira completament, explica De la Fuente. “És com una pilota, no pots alentir la velocitat, has de quadrar l’última braçada per rebotar amb més força”, detalla l’especialista del CAR andalús. “No es va posar gens nerviosa, no va voler sortir abans d’hora de l’aigua”, afegeix Subirana sobre aquest últim gir. El “cinquè estil”, com es coneix en l’argot de la natació el treball subaquàtic -quan els nedadors bussegen-, va ser decisiu per al triomf.

En els últims 50 metres d’aquesta prova tan exigent, molts nedadors redueixen la longitud de les braçades, augmentant el ritme però perdent velocitat. Belmonte va ser impecable i precisa en l’execució: 24 braçades a les dues últimes piscines, fent bones les hores de treball a Sierra Nevada per acostumar-se a “nedar amb fatiga -com explica Ballester-: el Fred ho porta a l’extrem. Fa molt fondo. Fan molts metres, hi ha setmanes que fan 150 quilòmetres a l’aigua, quan un grup normal en pot fer de mitjana 80”. Va ser així especialment durant els tres primers anys del cicle olímpic, dedicats sobretot a fer càrregues llargues, una preparació mil·limetrada que la lesió a l’espatlla de l’any passat va truncar, obligant-la a renunciar al Mundial de Kazan. Aquest 2016, en canvi, els quilòmetres a la piscina van anar baixant -“115-120 setmanals com a màxim”, assegura De la Fuente-, mentre l’altitud en les sessions de preparació anava pujant per arribar en les millors condicions a la cita de Rio.

Quatre anys a l’infern

L’infern dels últims quatre anys. El despertador a les 6 del matí sis dies a la setmana. Cinc hores diàries a l’aigua, supervisades per Vergnoux, De la Fuente i Javier Argüelles. Dimarts, dijous i dissabte fent “llargues sèries”, “treball extensiu”. Dilluns, dimecres i divendres, fent també moltes piscines, però completant la feina amb un treball de potència. Com el que feia amb un cinturó amb pesos, ancorat a la paret, que Belmonte es posava per fer sèries de 15-20 metres en apnea a Sierra Nevada. Un exercici que va donar els resultats esperats, com es va demostrar en l’últim viratge, quan Groves va quedar enrere.

El treball de Belmonte ha sigut titànic. Ha canviat la seva estructura corporal des que va pujar al segon lloc del podi a Londres. Des de llavors ha fet piscina i més piscina, però també carreres de muntanya a màxima altitud per la serra granadina, ascendint dels 2.320 metres del CAR fins al pic del Veleta, a gairebé 3.400. Vergnoux creu molt en el treball en altitud. “Si ell pogués portar la piscina al pic del Veleta, ho faria”, explica De la Fuente, totalment convençuda. El francès porta el cos humà fins al nivell màxim d’exigència, a la màxima intensitat.

Fins i tot va fer instal·lar una tenda d’hipòxia, on es pot simular l’altitud, al dormitori de Belmonte a Sierra Nevada. L’habitació doble es va convertir en simple, perquè una gran tenda transparent envoltava el llit de la nedadora. Ni les nits podien ser tranquil·les. L’or es guanya baixant a l’infern 24 hores al dia. “D’aquesta manera, s’entrenava a molta altitud però dormia fins i tot a més altitud, cosa que dificulta encara més el treball de recuperació -explica la tècnica del CAR-. Ho tenien tot calculat des de l’endemà de la tornada de Londres”, sentencia De la Fuente. “S’ha de tenir molt clar, com ho tenia ella. Són quatre anys”. Esforç màxim a màxima altitud, sis dies per setmana, però incloent exercicis perquè el cap de Belmonte no explotés. La rutina s’havia de trencar amb sessions d’esquí o amb alguns minuts de boxa per deixar anar el braç com si fos una potent braçada. Una feina que va permetre a la catalana arribar a Rio “sabent que era la que més i més bé s’havia entrenat”, assegura Rodríguez. Belmonte no va arribar només preparada físicament, sinó sobretot mentalment: era l’hora de sortir de l’infern.

Per això, una de les primeres coses que va fer un cop va tenir penjada la medalla d’or va ser treure’s el preuat metall del coll i posar-l’hi al francès que li ha fet la vida impossible durant els últims quatre anys, però que l’ha ajudat a aconseguir el repte que Belmonte havia assegurat que superaria just acabat Londres.

Una estratègia sota l’aigua

L’altre aspecte important, segons Rodríguez, durant els 124 segons que va durar la cursa va ser la tàctica que va utilitzar Belmonte. A l’aigua també hi ha un punt d’estratègia. La catalana va arrencar una mica més ràpid de l’habitual, conscient que Groves sortiria a dominar, però alhora segura perquè en els “últims 100 metres és la millor de totes”. L’australiana, però, també va guardar-se un punt per al final i va sorprendre Belmonte, que l’havia avançat en l’últim viratge, lluitant fins a l’extenuació. “Vaig patir molt en els últims 25 metres, la japonesa anava bé, i l’australiana s’havia guardat energies”, va admetre el seu extècnic, que ara entrena a Dinamarca. Belmonte va resistir. Va abaixar el cap durant els últims metres i va fer l’exercici que havia repetit milers de vegades a Sierra Nevada.

Aquest cop, sense pesos ni cinturons, va aguantar les envestides de les rivals per guanyar l’or que havia promès feia quatre anys. Gràcies a una última mitja braçada. La 92.

PUBLICITAT
PUBLICITAT