13/04/2017

Carta a Gemma Nierga: Escoltar per escoltar

2 min
Carta a Gemma Nierga: Escoltar per escoltar

Hipòtesi per a una carta a Gemma Nierga: i si no t’haguéssim elogiat prou? A vegades, no saps per què, el món del periodisme (com també m’imagino que deu passar en la literatura) concentra les lloances en tres o quatre noms indiscutibles que tots citem com els nostres referents.

Però n’hi ha més. Per a mi, hi ets tu. Sempre m’he fixat en l’ambient dels teus programes, en el to de les teves converses, en la manera com preguntes. Per això m’ha agradat veure la teva magnífica entrevista a Miquel Roca a TV3 i llegir els elogis que et van dedicar la Mònica Planas, a l’ARA, o el Toni Vall, al Nació Digital. Em vaig enganxar a tu a l’Hablar por hablar, a les nits de la Cadena SER. Era a mitjans dels 90, jo treballava en un diari a Sabadell, tancàvem tard l’edició i anava a dormir de matinada escoltant-te. De fet, a tu se’t sentia poc. Deixaves parlar els oients, que t’explicaven unes vides extraordinàries. Una amiga, que estava al corrent de la meva addicció, em va regalar el llibre que vas editar amb aquelles converses de matinada.

Tens 51 anys i aviat en farà 30 que portes un programa diari a la ràdio. En tot aquest temps t’han passat moltes coses: has tingut dos fills, has patit pèrdues molt doloroses a la família, t’ha fallat la veu, però has continuat al peu del canó estimant la vida i la ràdio; set anys a les nits, quinze a les tardes amb La ventana i ara cinc als matins, a l’Hoy por hoy. De cop, un dia tornes a treure el cap a TV3 i hi ha un públic que redescobreix la teva manera de fer periodisme. Miquel Roca no et va donar cap titular cridaner, però tampoc no és el que busques. En canvi, vas investigar com poca gent hauria sabut fer en les contradiccions i els dubtes d’un personatge immensament complex i interessant. El teatre t’agrada quan t’enfiles a un escenari, però no el suportes en els teus convidats. Com que t’avorreix la xerrameca política, prefereixes saber què li passa per dins a l’ex mà dreta de Jordi Pujol, ara advocat de la infanta.

El teu no és, segurament, el periodisme que es porta ara, de lapidar per lapidar. No et deixes res per preguntar, però sempre amb bones maneres, amb una certa innocència pròpia d’aquells que encara no han perdut la capacitat de descobrir el món a cada instant. Estàs més pendent d’escoltar que de parlar i no tens l’obsessió de ser més protagonista que l’entrevistat, ni de saber què diran de tu a Twitter. En un temps en què el que es porta és la mala llet, tu et mantens impertorbablement dolça i seductora.

P.D. Ustedes que pueden, dialoguen”. Disset anys després recordem la frase que vas pronunciar després de la mort d’Ernest Lluch i que no et van perdonar els mateixos que deien que, sense violència, es podia parlar de tot. Com, efectivament, comprovem cada dia.

stats