Publicitat
Publicitat

'Algú l’hi havia de dir': carta a Joan Tardà

No és refinat ni glamurós ni sibil·lí. Però vostè és una cosa molt més important: noble. Hi havia dignitat en el seu enfrontament de l’altre dia al Congrés amb el ministre Wert. José Antonio Labordeta, que un dia també els va engegar a la merda, estaria orgullós de vostè.

Que algú es mulli quan ens han faltat al respecte a tots -es digui Tardà o es digui Coscubiela- és molt d’agrair. Hi ha polítics a qui se’ls veu el llautó quan fan el número de cara a la galeria. A vostè no. A vostè el van parir així. Brutot, maldestre, desmanegat. Algú que va de cara i que planta cara, que no s’arronsa, que ja el poden amenaçar que el faran fora, que vostè contesta: “Vine aquí i fes-me fora”. Algú que diu el que pensa i que, contràriament al que podria semblar, té bastant pensat el que vol dir. Algú que renega sovint, però mai dels seus orígens.

I així, de la dignitat aniríem a parar a la coherència. Coherència amb la seva família republicana i amb la seva lluita antifranquista, primer al PSUC i Nacionalistes d’Esquerra i més endavant a Esquerra Republicana. Regidor a Cornellà, on devia coincidir amb Montilla d’alcalde, i des de fa deu anys diputat al Congrés. Diuen els cronistes parlamentaris que a Madrid se l’estimen, fins i tot alguns dels seus rivals. És el que també li passava a Labordeta. Per això m’hi fa pensar tant.

L’han premiat a Madrid i a Astúries per la seva defensa de les víctimes del franquisme, per la seva lluita per la memòria històrica. És una gent a qui van voler fer callar durant els 40 anys de dictadura, evidentment, però també la Transició i la democràcia es van edificar sobre la base del silenci. Donar veu a les persones que no en tenen o que no la gosen aixecar per por de represàlies. Això és el que em sembla que sempre l’ha mogut. D’aquí la frase que un dia totes les necrològiques escriuran de vostè: “Perdoneu, però algú ho havia de dir”. I sí, és evident que al ministre Wert algú li havia de dir això a la cara. Els arguments ja se’ls saben. No és, precisament, per ignorància que fan aquesta política.

Fa uns anys que tots ens veiem amb cor d’exhibir superioritat moral davant dels polítics. Trajectòries com la seva, diputat Tardà, ens recorden que al Congrés, al Parlament o als ajuntaments hi tenim moltes persones (de partits diferents) que simplement són allà per millorar la societat on vivim tots.

P.D . Hay tres cosas que no podemos hacer aquí: el tenor, el payaso o el jabalí ”, va dir Ortega y Gasset a les Corts republicanes. A partir d’aquí, qualsevol diputat que faci una oposició dura i combativa és titllat de jabalí. Quan els jabalís són al govern, el problema adquireix tota una altra dimensió.