Deixar de guanyar: carta a Fernando Alonso
Deixar de guanyar deu ser dolorós. Un any i un altre, i fins a vuit temporades sense ser el número 1. La dificultat d’acceptar que t’han descavalcat del podi i que ara són altres pilots els que hi pugen. La temptació d’apuntar-te tu les victòries i culpar els altres de les derrotes.
L’esport necessita personatges polèmics per alimentar la seva llegenda. Però aquest no és l’adjectiu que et defineix millor. Explotar no explotes mai. Rondines. Remugues. Sempre hi ha una queixa de fons, sempre una excusa. Fa temps que escoltem la mateixa cançó de l’enfadós, que quan no és el cotxe, són els mecànics, els circuits o les maniobres dels rivals les que t’han impedit tornar a ser el millor. I com més ho sentim, menys ens ho creiem. O més ens irrita, perquè preferim que els més afortunats assumeixin responsabilitats i no que se les espolsin.
Vas donar títols a Renault quan aquesta escuderia no n’havia guanyat mai cap, vas ser el primer campió del món espanyol de F-1 i, a partir d’aquí, sembla que ningú t’ho faci prou bé. T’has convertit en un personatge que fa la impressió d’anar per lliure, perquè no troba companys que estiguin a la seva altura. Guanyar requereix un talent i una generositat. Però saber perdre, quan t’has acostumat a guanyar cada diumenge, és encara més difícil.
Et veiem parlar amb els periodistes després de les curses, cada vegada amb el rostre més camuflat. La gorra calada fins a les orelles; les ulleres amb vidre de mirall, perquè no hi trobem la teva cara, sinó la de les persones que t’entrevisten. Et busquem els ulls, i només hi sabem veure celles i mandíbules. Com si, amb el temps, haguessis anat posant barreres entre tu i el món. Com si haguessis generat una desconfiança cap als altres, que al final se t’ha girat en contra per allò que un acaba rebent el mateix que dóna.
Aquest cap de setmana tornes a la competició, després d’un accident que, com tot en tu, ha sigut molt enigmàtic. Que si pèrdua del coneixement, que si et vas despertar parlant italià o pensant que eres a l’any 1995. M’imagino que has passat un mes molt dur, de proves i més proves per descartar cap problema al cor o cap afectació al cervell. I que tampoc deu haver sigut agradable veure que l’accident generava més misteri que solidaritat. Un dia es va trencar alguna cosa en la teva relació amb el públic. Recosir-ho costa més que tornar a ser campió del món.
P. D. El que intentava explicar amb paraules, ho expressa millor l’Alex Gallego en un dibuix que et retrata l’ànima. A les ulleres hi veiem el món reflectit -una roda de premsa, sembla-, i en el rictus de la boca, la mirada que a nosaltres ens sembla que projectes sobre aquest món.
