13/03/2015

L’home que reia: carta a José Bono

2 min
L’home que reia

José Bono, l’home que creia tenir el do de la infal·libilitat i que ens l’amagava sota una pretesa aparença d’afabilitat. L’home que reia, mentre s’explicava, perquè es feia gràcia, sí, però sobretot perquè no entenia com tots no ho vèiem de la mateixa manera que ell, que era l’única bona possible.

Hi havia a principis dels anys 70 a Televisió Espanyola una sèrie que es deia Crónicas de un pueblo, dirigida per Antonio Mercero, que reflectia la vida rural a l’Espanya en blanc-i-negre. En aquell llogarret de Castella, si fa o no fa com a tots els pobles, manaven l’alcalde, el capellà i el mestre. Descartat que vostè pogués ser alcalde franquista -ja ho va ser el seu pare durant 17 anys- ens queden el mestre i el capellà per veure a quin d’ells s’assembla més, quin paper és el que més li escau.

Podria ser el rector perquè parla ex cathedra, perquè les preguntes dels periodistes són un tràmit per desplegar els seus sermonets, perquè li agrada dir què està bé i què està malament, imposar penitències, veure els pecats dels altres i escombrar els propis cap a sota el llit. El seu evangeli preferit del Nou Testament és el que ha anat escrivint vostè mateix al llarg dels anys. Per això li agrada tant citar-se. Tot, vostè ja ho va dir un dia.

Un mestre dels d’abans també podria ser. De fet, s’assemblaria al de Crónicas de un pueblo, si no fos perquè aquell no coneixia el Farmatint ni els implants capil·lars. Didàctic i paternalista, enllaça monòlegs que no admeten rèplica, parla com si expliqués un conte a la vora del foc -“veniu, veniu”- per a infants de totes les edats, que seuen bocabadats al seu voltant. Li agrada que l’escoltin. Li agrada més escoltar-se, encara. I fa bé, perquè si no, passarien els anys i no es podria autocitar.

L’home que s’avorreix quan no parla ell, el que anima els sopars de matrimonis a les nits d’estiu amb les mateixes bromes any rere any, acaba de publicar un llibre de memòries i el tenim aquests dies de gira per ràdios i televisions. És el mateix home que volia ser líder del PSOE i president del govern, i que va perdre les primàries per només nou vots contra Zapatero. L’home que encara avui es deu preguntar com hauria sigut la seva vida si hagués aconseguit deu vots més. Com a mínim no hauria hagut de llegir el que un dia li va escriure Juan José Millás: “L’home que, en política, ha passat per tot i no ha arribat a res”.

P.D. Nou vots, només nou vots. Què hauria sigut d’Espanya si el 2004 l’haguessin elegit president del govern? Els homosexuals es podrien casar? La Generalitat hauria impulsat un nou Estatut? S’hauria aprovat? Els catalans hauríem sortit al carrer igual? I a Espanya, encara avui governaria el PSOE?

stats