08/05/2015

Carta a David Cameron: L’hora de la veritat

2 min
L’hora de la veritat

És d’aquelles persones que la veus i sempre sembla que s’acabi de dutxar. Camisa blanca i galtes vermelles. Un britànic de bona família. Net, polit i avui molt content, perquè una victòria, quan no te l’havien pronosticat, encara reforça més el teu lideratge.

El que les enquestes deien que havien de ser les eleccions més igualades a la història del Regne Unit s’han acabat resolent amb majoria absoluta per a David Cameron i 95 escons de diferència, només 95, entre conservadors i laboristes. Si durant la campanya se li atribuïa a vostè la culpa dels mals resultats dels sondejos -es deia que la seva imatge distant i els seus orígens aristocràtics li impedien rendibilitzar els bons resultats econòmics de la legislatura-, també sembla just que avui se li atorguin els mèrits de la victòria.

Vist des de Catalunya, vostè sembla l’exponent d’una dreta civilitzada, que l’acosta més a Artur Mas que a Mariano Rajoy. Una dreta que a Espanya costa de veure i que algú, algun dia, va imaginar que la lideraria Rodrigo Rato. Un líder de dreta que aprova els matrimonis homosexuals i que autoritza un referèndum per a la independència a Escòcia. Un líder de dreta que s’assembla més a Tony Blair que a Margaret Thatcher. D’una dreta moderada, com Blair va moderar l’esquerra. Dos polítics que han construït una tercera via, un altre carril per fer-hi circular els seus partits durant una dècada.

Però després d’aquestes hores d’eufòria, d’haver ridiculitzat rivals i enquestes amb la majoria absoluta, no sembla que li esperi una legislatura fàcil. ¿Acceptarà la vella guàrdia tory una reformulació territorial del Regne Unit que pugui acontentar una Escòcia que, en aquestes eleccions, s’ha autodeterminat? I, sobretot, què passarà amb Europa? La votació més esperada no era la de dijous. És el referèndum que vostè ha promès convocar el 2017 per decidir si els britànics volen continuar a la Unió Europea. És molt difícil que un govern perdi els referèndums que organitza, però vostè serà capaç de defensar el sí a Europa? I si és així, farà quadrar el partit? Quants dels diputats que li valen la majoria estaran al seu costat, a l’hora de la veritat? Hi ha un precedent: el 1975 ja es va fer un referèndum al Regne Unit per a l’entrada a la UE. Aleshores, fins i tot Margaret Thatcher va fer campanya i va votar-hi a favor. Pot ser un argument.

P. D. No cal ser provincià i meravellar-se per cada cosa que passi fora de casa nostra, però que moments després de conèixer els resultats d’unes eleccions dimiteixin els líders de fins a tres partits de l’oposició -Miliband, Clegg i Farage-és, com a mínim, per treure’s el bombí.

stats