Publicitat
Publicitat

L’orquestra del ‘Titanic’: carta a Ramon Espadaler

Amb en Duran formen un tàndem ben curiós. El veig a ell, malhumorat, i sempre sembla que li passi alguna cosa. El veig a vostè, impertorbable, i és com si mai passés res. S’enfonsarà el Titanic i vostè continuarà a coberta enllaçant subordinades amb precisió i reiteració.

Compartir generació i orígens osonencs ajuda a reconèixer en vostè una manera de fer molt pròpia de la Catalunya interior, de la Catalunya carlina. Aquesta prudència que sempre l’acompanya, una certa ambigüitat en el discurs i la impassibilitat davant de tot el que s’esdevé i pugui esdevenir-se. Hi ha alguna cosa que devem haver mamat i que ens ha ensenyat a comportar-nos de manera que per més que passi -de bo o de dolent- sempre sembli que no passa mai res. Això l’ha ajudat a la conselleria d’Interior i també en aquests dies tan convulsos, en què li ha tocat exercir de cara amable d’Unió Democràtica.

L’he vist durant la setmana en moltes entrevistes i no li he sentit ni un estirabot ni una paraula més alta que l’altra. Embolica els problemes amb una cantarella plàcida i una prosa hipnòtica, més pròpia de l’advocat a qui contractes per negociar els termes del divorci que no pas d’un secretari general de partit. El seu gust pels eufemismes i per la ultracorrecció en el llenguatge el fa parlar del que ha “substanciat” el comitè de govern i no pas de decisions polítiques traumàtiques. S’expressa amb tanta pulcritud que fins els assumptes més tèrbols semblen, per dir-ho amb paraules seves, “meridianament clars”.

Fa només sis dies del referèndum d’Unió Democràtica i escoltant les seves respostes florides en roda de premsa hem comprovat que, efectivament, la pregunta que van votar els militants la va redactar vostè. Aquest gust per les frases subordinades, les explicatives, les adversatives, aquest gust per utilitzar el llenguatge per maquillar el missatge i fer-lo més agradable a les nostres orelles i, segurament, també més difícil de comprendre.

Duran i Lleida, de temperament més irascible, ha fet sort tenint al seu costat algú com vostè, capaç de mantenir el ritme cardíac inalterable i de fer-li la feina amb aquesta asèpsia quirúrgica. Si vostè ofèn els seus rivals és precisament perquè no els ofèn mai. Ja se sap que, quan algú busca el conflicte, no hi ha res que crispi més que tenir al davant una persona que fa veure que no n’hi ha.

P. D . Dilluns deixarà de ser conseller d’Interior, un càrrec que ha exercit amb discreció i sensatesa. Haurà aconseguit passar pel departament sense despertar les fòbies d’alguns dels seus antecessors. Veurem, si encapçala la llista d’Unió el 27-S, si també és capaç de despertar fílies.

PUBLICITAT
PUBLICITAT