15/07/2016

Carta a Jorge Javier Vázquez: ‘Mamá, quiero ser artista’

2 min
‘Mamá, quiero ser artista’

Hi ha milionaris que es compren un iot i després hi ets tu, que t’has regalat l’oportunitat de debutar com a actor amb un espectacle musical sobre la teva vida. Dijous, quan encara no sabíem res de Niça, estrenaves al Tívoli amb l’ambient de les grans nits del Paral·lel d’abans.

Tenies entre el públic, per presenciar el teu bateig com a nova diva dels musicals, tres de les últimes vedets del Molino, Merche Mar, Amparo Moreno i La Maña. També la Mari, la teva mare, emocionada perquè deia que això, i no la tele, era el que sempre havies somiat. A la fila del darrere, una altra mare -la d’Helena Garcia Melero- explicava que et mira més a tu a la tele que a la seva filla, que ets més divertit i que de problemes ja en tenim prou. El teu cunyat, aliè a aquest món d’artistes, intentava organitzar el photocall i el teu públic televisiu de dones trempades es posava dret per aplaudir l’entrada a platea, amb la funció ja a punt de començar, de Mila Ximénez, coronada com a màxima autoritat mediàtica de l’estrena de dijous.

I a tu se’t veia exultant, amb cara d’immensa satisfacció, quan al final de l’espectacle cantaves el bis de Les comédiens de Charles Aznavour. Iba en serio es titula l’obra, agafant un vers del poema No volveré a ser joven de Jaime Gil de Biedma. Però el que vam veure dijous va ser, més aviat, un Mamá, quiero ser artista, de Concha Velasco. Un espectacle de Lina Morgan, una revista de les del Molino de tota la vida, un xou que explota els referents gais dels anys 80, com Betty Missiego, José Luis Rodríguez, El Puma, o Paloma San Basilio.

A la teva habitació d’adolescent en un 8è 3a del barri de Sant Roc de Badalona tenies precisament un pòster de la San Basilio, que el teu cunyat va robar trencant els vidres d’una cabina telefònica. Trenta anys després, aquell nen solitari que al col·legi li deien “marica” cantarà Juntos o La fiesta terminó durant tres setmanes de juliol al teatre Tívoli de Barcelona. Qui diu que la tele no serveix per a res? Serveix, si més no, per fer realitat els somnis dels seus presentadors més populars.

A la sortida, ningú no parlava malament del que acabava de veure. Tampoc ningú no ho valorava com una obra de teatre. Admiraven la tenacitat, l’atreviment i la valentia que demostres pujant a un escenari a cantar i ballar, amb cap altre propòsit que buscar la felicitat que la tele potser no et dóna.

P. D. Hi ha moviments teus a dalt l’escenari propis d’una persona tímida. Si tot plegat són reptes per superar la vergonya, recorda que, fa temps, me’n vas anunciar un altre: fer una gira com a cantant melòdic d’orquestra. El nom -Jorge Javier-és insuperable.

stats