Publicitat
Publicitat

Carta a Lance Armstrong: 'Polseres grogues'

M'és igual que ara diguin que la teva història és mentida. El que importa és que, en aquell moment, va ser veritat. Els teus seguidors tenim dret a no renunciar a les emocions que ens vas fer sentir quan et vèiem pujar muntanyes després d'haver superat un càncer de testicles.

Els set Tours de França que vas guanyar te'ls poden retirar d'un dia per l'altre, però canviar els records dels aficionats al ciclisme de tot el món és infinitament més complicat. No podem, de cop i volta, fer desaparèixer de la nostra memòria totes aquelles tardes d'estiu de tots aquells anys. Per això aquests dies som uns quants els que intentem trobar la manera de disculpar-te. Els que volem no sentir-nos enganyats. I no perquè no ens n'hagis donat motius, sinó perquè altrament la sensació d'estafa que tindríem seria massa forta.

Sàpigues que, després de saber-se que t'havies dopat, no has sigut víctima d'una lapidació col·lectiva. Almenys a Catalunya. T'hem respectat segurament més del que et mereixes, no pas per protegir-te a tu, sinó per no fer-nos mal a nosaltres. La gent no ha fet llenya de l'arbre caigut. Ha preferit mirar cap a una altra banda, com si aquella notícia que sentíem no tingués a veure amb les nostres vides. Haurem d'anar acceptant que ja no ets el millor ciclista de la història, però el mite Lance Armstrong ens sobreviurà.

Els mites formen part de les creences d'un col·lectiu. Són esdeveniments extraordinaris protagonitzats per éssers sobrenaturals. Creiem en els mites encara que no siguin cent per cent veritat. El dopatge projecta moltes ombres sobre el ciclista, però no anul·la la història fantàstica d'un noi americà de 25 anys que derrota un càncer de testicles, torna a la competició i s'esforça per tots els mitjans -legals i il·legals- per ser allò que abans de la malaltia no havia pogut ser: el número 1 de tots els temps. Paral·lelament, crea una fundació mundial contra el càncer i ven 80 milions de polseres grogues de silicona amb el lema Live strong .

Suposo que una persona es dopa perquè, als ulls dels altres, pugui semblar millor del que realment és. D'altra banda, el que tots fem cada dia, en tants àmbits de la vida: aparentar allò que no som. Quan una malaltia tan severa s'ha interposat en el teu camí, aquest exercici de vanitat que és el dopatge, si no és disculpable, com a mínim és humanament comprensible.

P.D. "És veritat que a la meva vida he tingut dies millors, però també n'he tingut de pitjors". Això és l'únic que t'hem sentit dir sobre el teu estat d'ànim, després que es descobrís l'escàndol. El dubte és saber què vindrà a partir d'ara. Hi haurà pròxima etapa?