Demà farà quatre anys que vas morir per suïcidi. Gràcies al teu cas, vam descobrir la cara oculta del futbol d'elit, esportistes que pateixen en silenci malalties psicològiques greus. La primera vegada que et va visitar un psiquiatre va ser, precisament, quan eres porter del Barça.
Cada acció d'un futbolista al camp és analitzada fins a l'últim detall per milions de persones. Parlem d'ells com si fossin superhomes, uns escollits que tenen tot el que fa sospirar tanta gent: reconeixement social, cossos espectaculars, dones guapes, diners, cotxes, cases... Acostar-se a la teva història, en canvi, ajuda a entendre com la pressió et pot conduir a la depressió, si hi tens una predisposició genètica. Et fa sospitar de quants futbolistes deuen patir en secret malalties psicològiques, mentre tots plegats ens hem convertit en experts dels bíceps femorals i els lligaments creuats.
Les vides aparentment felices que vivim cap enfora a vegades tenen poc a veure amb el monòleg interior que ens acompanya. No cal ser una estrella del futbol perquè ens costi ensenyar les nostres debilitats, les pors, els dubtes i demanar ajuda a temps. M'ha impactat conèixer que estaves gairebé decidit a ingressar en una clínica i fer pública la depressió que paties, però al final vas optar per continuar jugant amb el Hannover. El teu últim partit va ser un dissabte contra l'Hamburg. Vau empatar a 2. El dimarts següent, 10 de novembre del 2009, van trobar el teu cos sense vida a la via del tren.
Al Barça hi havies arribat el 2002, recomanat per Mourinho. Us disputàveu la porteria Bonano, un Valdés que tenia 19 anys i tu. Van Gaal va optar pel Víctor i et va donar una oportunitat a la Copa del Rei contra el Novelda. El Barça va perdre 3-2 i a tu et van assenyalar com a culpable, des de companys teus com Frank de Boer fins a profètics titulars de la premsa esportiva de l'endemà: " Enke firma su sentencia ". Abans havies tingut algun episodi depressiu, però aquesta vegada et vas posar en mans d'un psiquiatre.
A Catalunya el silenci que envolta les morts per suïcidi està començant a desaparèixer. En l'últim any s'han creat dues associacions i dissabte que ve familiars i amics commemoraran per primera vegada el Dia Internacional del Supervivent per Suïcidi. Val la pena que en parlem. Cada any moren 400 persones per suïcidi, més del doble que en accidents de trànsit.
El teu cas pot fer obrir els ulls a altra gent, futbolistes o no, que passin per una situació semblant. Està explicat al llibre Una vida demasiado corta , de Ronald Reng, i a la tele en un Informe Robinson , de Canal+, i al documental Football's suicide secret , de la BBC.
P.D .
