07/07/2017

Tots som Capri, encara?

2 min

Ara que dilluns farà cent anys que vas néixer, torno a escoltar els teus monòlegs, com els escoltàvem tota la família al voltant del tocadiscos de casa, a principis dels 70. No hi busco tant el reflex d’una societat com la teva pròpia mirada. Els ulls d’un home que podria ser el nostre avi, el nostre pare o qui sap si nosaltres mateixos

L’home que retrates als teus discos, Capri -és a dir, tu-, vivia en un món en què tot li semblava que era per sempre. També la queixa. Es passava el dia remugant i rondinant, amb la tendència natural que tenia a fixar-se més en el que era negatiu que en el que podia ser positiu. No em sembla que fos un home valent. Era més aviat pusil·lànime. Era algú que preferia criticar les coses abans que intentar canviar-les. Català emprenyat ha sigut, durant molts anys, un pleonasme. Potser per això l’independentisme és un moviment tan contracultural; no tant perquè vulgui trencar amb Espanya com perquè ho fa amb una manera de ser i de fer tant de tota la nostra gent.

El teu home, Capri, no tenia cap altra aspiració que fondre’s en l’anonimat i, des de la grisor, criticar tot allò o tot aquell que destaqués. Els seus desitjos eren els de la classe mitjana i només es permetia segons quins capricis -la tele, el 600, el pis, els carnets del Barça o la minyona- quan veia que els seus veïns o els seus companys de feina ja en disposaven. Se sentia còmode en la rutina i, per això, l’atabalava qualsevol innovació tecnològica i desconfiava de tot canvi de costums o de creences. Al final, no tenia més remei que acabar-s’hi adaptant, amb la qual cosa -i aquesta era la part bona- ja havia trobat un altre motiu de queixa.

Aquell home tenia més aviat poca iniciativa. Per al seu gust, no s’hauria mogut del cap de taula ni del sofà. Empès per un fatalisme inamovible, procurava fer les coses com sempre s’havien fet i no tocar res del seu lloc. Estava casat, sí. Preguntar-nos si feliçment casat seria absurd. Feliç és un adjectiu desconegut per a aquell home. Tenia, això sí, tendència a fer-se la víctima, a interpretar el paper del pobre home i a simular que el governaven les dones de la casa, ja fos l’esposa, la tia soltera o la pèrfida sogra. Quan sortia al carrer, era el món sencer qui es confabulava en contra seva.

Em fa molta gràcia, Capri, aquell home que apareix als teus monòlegs, que ets tu, i que eren tants homes de l’època, que nosaltres no volem ser, però que ves a saber si aquest ADN masculino-català no ha arribat fins als nostres dies i, encara que ho neguem, ens assemblem més a ell del que diem i del que semblem. Per això encara ens fas tant riure.

P.D.

Que aquell home no eres només tu ho demostra el fet que els textos dels monòlegs que interpretaves te’ls escrivien altres autors. M’ho va descobrir dijous Àngel Casas i ahir un article de Jordi Galves citava dos d’aquests noms: Valentí Castanys i Carles Valls

stats