Carta a Amancio Ortega: 'Un mal que no vol soroll'

Jo no sé què vol dir ser l’home més ric del món. No sé ni tan sols si te n’alegres el dia que et donen la notícia. Dorms més bé aquella nit? ¿Sona l’himne espanyol i, entre llàgrimes, penses -com el medallista olímpic- que allò és el premi a tota una vida de sacrificis i renúncies?

T’abraces amb els teus? Ho celebres amb la família? ¿Se t’omple el WhatsApp de missatges de felicitació? ¿T’arriben telegrames de la Zarzuela i la Moncloa? Qui sap si també et truca Bill Gates, que fins que tu l’has descavalcat era ell, l’home més ric del món, i ho continuaria sent, si tu dediquessis als altres els mateixos diners que ell. ¿Aixeques la copa sopant -“que parli, que parli!!!”- i declares que tot plegat ha tingut un sentit, que és un somni fet realitat i que quina sort que t’estigui passant això ara, als 80 anys, quan ja no hi ha perill que l’èxit t’emborratxi? És això, Amancio Ortega? ¿És una cosa semblant a l’orgull el que sent l’home més ric del món?

¿O no va per aquí, i el sentiment és més aviat de vergonya? El desig que passin com més ràpid millor aquests dos o tres dies en què tothom parla de tu, en què es reescriuen a corre-cuita biografies benèvoles de l’empresari discret que, havent començat de zero, ha aixecat un imperi, en què s’acumulen els retrats que et dibuixen cap pelat i amb panxeta, un home com un altre, si no fos perquè al món hi ha 7.013 botigues que porten el teu nom, on la gent va a comprar roba amb la mateixa freqüència (o més) que va al mercat, perquè sempre hi ha gènere nou, que si no te l’emportes avui el perdràs per sempre.

Vergonya, deia, que potser senties, perquè el títol d’home més ric del món pot ser tan insòlit com aquell senyor d’Indonèsia que, amb 145 anys, reclama ser considerat l’home més vell del món. Tan estrambòtic com aquelles bèsties que veus a la tele aixecant camions i competint per convertir-se en l’home més fort del món. Però potser no és ben bé orgull ni vergonya el que sents, sinó un cert malestar per un títol que, de cop, et converteix en la cara visible d’aquest capitalisme que fa que una persona pugui guanyar mil milions d’euros en un dia, i mil milions de persones no tinguin ni un euro per passar aquest mateix dia. Et convido a llegir l’article que va publicar abans-d’ahir Empar Moliner, en què explicava, irònicament i deliciosa, que el títol d’home més pobre del món se’l disputen, ara mateix, una nena de Gàmbia, una família siriana i un pobre del carrer Calvet de Barcelona.

P.D. Un altre títol honorífic és el d’home que menys entrevistes ha concedit. Tirant a cap, podríem dir. Fins a l’any 2000 no et coneixíem ni la cara, no s’havia fet pública cap foto teva. El poder econòmic (disculpa la redundància) és un ‘mal’ que no vol soroll.