05/05/2015

Vilanova i la Geltrú: la capital que vivia d’esquena al mar

7 min
social vilanova

La radiografia social de Vilanova i la Geltrú, en pdf

Els que són d’un lloc de tota la vida t’ho diuen d’entrada, com aquell que t’allarga la seva targeta de presentació. Paco Escribano és periodista, sí. Premi Nacional de periodisme i premi Ondas, també. Exdirector de TV3 i, per descomptat, autor de les biografies del bisbe Casaldàliga i de Salvador Puig Antich. Però de totes les condicions que el defineixen en sobresurt una: Paco Escribano és un VTV. Un Vilanoví de Tota la Vida. Els seus pares van arribar a la dècada dels 50 per treballar en unes granges de gallines. Eren de la Manxa de tota la vida.

Ara som a la primavera del 2015, a les portes de les eleccions municipals del 24 de maig, i Francesc Escribano -el meu guia en aquest viatge per la capital del Garraf- em cita el Dilluns de Pasqua a les cinc de la tarda, als peus del monument a Francesc Macià, un vilanoví il·lustre que va néixer 99 anys abans que ell, el 1859. L’obelisc amb la imatge de qui va ser president de la Generalitat és al capdavall de la Rambla, al punt on aquesta artèria de la ciutat es troba amb el passeig Marítim. Som, per dir-ho en terminologia vilanovina, a baix a mar.

Hi ha la gent de Vilanova i hi ha els de baix a mar. I, entremig, la línia de tren que travessa la ciutat. Diu la llegenda que Vilanova la van crear un grup d’habitants de la Geltrú que no volien consentir que el senyor feudal exercís el dret de cuixa amb les noies del poble que, quan es casaven, havien de passar la primera nit amb ell. Tenim, doncs, una ciutat amb dos nuclis: Vilanova i la Geltrú. Però l’autèntica divisió és entre els de baix a mar i els que viuen per sobre de la línia de tren, fins al punt que alguns dels seus habitants -com l’Escribano durant una època- vivien en un pis a Vilanova a l’hivern i llogaven un apartament a baix a mar, per passar les dates d’estiu. S’ha de ser un gran VTV per tenir la segona residència a la teva mateixa ciutat.

La primera etapa del nostre recorregut és una caminada pel passeig Marítim, de monument a monument. De l’obelisc a Macià, obra de Josep Maria Subirachs, el 1979, quan s’estrenaven els ajuntaments democràtics, a l’escultura de Pasifae, obra d’Òscar Estruga, el 1993, quan aquesta ciutat va redescobrir les platges. Aquest toro de tres tones, amb una figura femenina al seu interior, inspirada en el mite grec de Pasifae, s’ha convertit en una de les imatges més fotografiades de Vilanova. “Aquesta era una ciutat que fins fa vint anys havia viscut d’esquena al mar. Jo em sembla que hi baixava una vegada a l’any quan venia algú de fora. I això es nota, perquè encara ara hi ha molt poca infrastructura turística”, em comenta Paco Escribano, mentre m’assenyala l’apartament del passeig Marítim on passava els estius l’exvicepresidenta del govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega. Encara els hi passa? A què es dedica ara De la Vega? Preguntes que avui no toquen. Hem vingut a parlar de Vilanova.

Aquesta és una ciutat de directors de televisió. Escribano a TV3, del 2004 al 2008, i Òscar Nogueira, que s’ha estrenat fa poc a 8TV. Molts habitants de Vilanova treballen a Barcelona i des dels anys 90 poden fer el viatge més ràpid pels túnels del Garraf. Una autopista de peatge caríssim (sis euros per trajecte) que ha fet créixer la població fins als 65.000 habitants. Amb la crisi dels últims anys, però, molts conductors han redescobert les costes del Garraf per anar a Barcelona. “Els túnels per carretera van canviar la ciutat a finals del segle XX, com ja ho havien fet els túnels del tren a finals del XIX”.

Aquella va ser la gran època d’esplendor de Vilanova i la Geltrú, quan molts dels seus habitants es van enriquir fent les Amèriques. Entre ells, l’empresari Francesc Gumà, que, amb altres col·legues, va perdre bou i esquelles quan, amb capital íntegrament privat (l’administració havia prioritzat fer arribar el ferrocarril a Vilafranca), van construir la línia de tren entre Valls, Vilanova i Barcelona. Ells es van arruïnar i Vilanova va començar a sortir del cul-de-sac en què estava gràcies al tren. Avui la ciutat té un Museu del Ferrocarril i un servei de Rodalies que la uneix amb Barcelona amb tres quarts d’hora llargs de viatge. Si fa o no fa, la mateixa durada que fa 130 anys.

Som dues persones que caminem juntes d’orígens molt diferents. “Per manera de fer, jo em sento més a prop de Tarragona o de la gent del delta de l’Ebre que no pas de Vic”, explica Escribano. La Catalunya Vella i la Catalunya Nova. El nord i el sud. La boira i la llum. La introspecció i el mirar cap enfora. Aquesta sempre ha sigut una ciutat de trànsit. Gent que marxava a fer les Amèriques i gent que hi venia a buscar-se la vida. Un anar i venir que ha configurat la personalitat de Vilanova. Escribano prova de sintetitzar-la: “Una ciutat una mica menys convergent que el conjunt de Catalunya, amb un pes important del socialisme catalanista i ara, també, amb unes CUP molt fortes. Una ciutat molt lliberal, oberta, somiadora, llunàtica”.

Ho va comprovar amb la mort de Franco, quan ell acabava d’entrar a Bellaterra a la universitat. Després de la desaparició del dictador, van ser anys de recuperar el Carnaval i altres festes populars, de fer coincidir l’efervescència juvenil amb l’agitació popular. “Ens ho podíem inventar absolutament tot, perquè aquí la tradició té molt poc pes. Va ser una sort poder viure aquells anys”.

Trobades fortuïtes

Deixem el mar i comencem a caminar cap a dins de Vilanova i la Geltrú. Als terrenys on abans hi havia la Pirelli -la gran fàbrica de la ciutat, emblema de la Vilanova industrial, inaugurada el 1902, visitada pel rei d’Itàlia el 1924 i per Franco el 1949- ens trobem l’alcaldessa, Neus Lloveras (CiU), que torna de fer la mona amb la seva família. La primera pregunta la fa ella: “¿Avui també treballeu?” La segona, nosaltres: “Et tornes a presentar, oi?” Diu que sí, que només una legislatura més per acabar els projectes que té començats i que ja veurem què passarà el dia de les eleccions, però que mentrestant troba a faltar Quim Arrufat, de la CUP, que va deixar de ser regidor per anar al Parlament.

L’alcaldessa de Vilanova torna de fer la mona i Julio Alberto passeja el seu gos a la plaça de la Vila, el Dilluns de Pasqua a les set de la tarda. Sí, és Julio Alberto, l’exjugador del Barça qui s’acosta, qui ens saluda, qui ens diu que va descobrir aquesta ciutat gràcies a la seva exdona i que aquí s’hi està molt bé. Tenir Julio Alberto al davant i que, en un moment, et passin pel cap alguns dels moments de la seva vida, des d’aquell gol contra el Juventus als quarts de final de la Copa d’Europa del 1986 als episodis més foscos de la seva relació amb les drogues. Diu que ha llogat un pis a baix a mar. Bé, no ho diu ben bé així. Per dir-ho, has de ser un VTV. Ell explica que ha llogat un pis a prop del Peixerot. Aquest restaurant és una institució de Vilanova, que aviat arribarà als 100 anys i que és just al costat del monument a Francesc Macià, allà on ens hem trobat amb Paco Escribano fa poc més de dues hores. L’última parada del nostre recorregut per Vilanova és a la Rambla. En una de les seves terrasses, ens hi espera una tertúlia amb tres dones, tres Vilanovines de Tota la Vida. El Paco va estudiar a Can Colapi i, a principis dels anys 70, voltava la Rambla amb els seus amics amunt i avall, avall i amunt, tantes vegades com fes falta, per veure les noies que no hi havia al seu col·legi. “La prova -diu ell- que aquesta ciutat s’ha fet gran és que ara passeges per la Rambla i ja hi ha moltes persones que no les coneixes”.

Converses de terrassa

Néixer a Vilanova, créixer-hi i casar-t’hi amb una VTV, la Núria Valls, actriu, bloguera gastronòmica, una de les dones que ens esperen a mi i al Paco per fer tertúlia. Al seu costat, la Rut Guinda i l’Elisa Aixalà. Es troben cada setmana, elles, amb tres dones més i un home, un sol home, que avui no han pogut venir perquè és Dilluns de Pasqua i els dinars s’han allargat. A Vilanova no perdonen ni una festa. M’expliquen aquestes tres dones que les seves trobades sempre comencen parlant de família, però que quan veuen que si continuen per aquell camí prendran mal, canvien de tema i es dediquen a fer safareig. Avui, no. Avui hem vingut a parlar de Vilanova.

Elisa: La Rut és l’única de nosaltres que és de baix a mar. Se senten com deixats de la mà de Déu.

Rut: Sí, sóc de baix a mar, però no n’exerceixo. Vull dir que no em queixo.

Elisa: Ep, que jo tenia un apartament a baix mar, eh!

Núria: Tu eres l’única de nosaltres que, de petita, anava a passar el dia a la platja. Els altres teníem la barrera del tren.

Elisa: Mira, una cosa que sí que pots dir és que a Vilanova no hi ha rics. Jo no tinc cap amic amb piscina. Que m’agradaria, tenir un amic amb piscina!

Paco: És veritat, això. Aquesta ciutat va tenir una època rica, a finals del segle XIX. Després la burgesia ha fet carrera fora de Vilanova.

Núria: Abans, si treballaves a Barcelona, vivies a Barcelona. Ara les coses han canviat. Les comunicacions són més fàcils.

Elisa: Doncs jo penso que els túnels tampoc ens han portat tanta gent. I els que han vingut no s’acaben d’integrar a la ciutat.

Núria: En els últims anys ha crescut molt, però això encara té una inèrcia de poble. Hi ha molta festa, moltes activitats i és veritat que sempre som els mateixos a tot arreu.

Paco: Però el Carnaval de Vilanova és un dels grans factors d’integració. I també una gran oportunitat per lligar. Necessites una noia, una comparsera per participar als balls. Aquí, moltes parelles s’han fet per Carnaval.

Elisa: Per més que siguem els mateixos, Vilanova no la veig com un poble. Jo mai no m’hi he sentit fiscalitzada. Fa un temps boníssim i s’hi viu de puta mare. I té la mida justa: és gran, però no massa. Falten botigues, això sí. Nosaltres no parem quietes ni un cap de setmana i quan vas a altres ciutats te n’adones.

Rut: Sí, a vegades anem a Sitges a comprar roba. Però això no ho apuntis.

stats