Publicitat
Publicitat

'El paraigua': carta a Jaume Sobrequés

Hi ha una imatge seva que sempre li recorden: el dia que aguantava el paraigua al president Núñez perquè ell no es mullés. Ara que vostè estava enmig de la tempesta per culpa del simposi Espanya contra Catalunya, l'anunci de la consulta ha sigut el seu paraigua salvador.

Des de dijous a les dues del migdia, ja ningú parla de vostè ni del seu simposi. I, qui sap, potser ho troba a faltar. Me l'imagino com una d'aquelles persones que es troba còmoda en la polèmica, que no li preocupa expressar opinions controvertides o políticament incorrectes. Com aquell dia que li va retreure a José Montilla que, si volia ser president de la Generalitat, no s'hagués catalanitzat abans el nom. O com aquell altre que va denunciar racisme entre els socis del Barça que criticaven Bogarde, Reiziger i els holandesos que havia portat Van Gaal.

Parli del que parli, i estigui en l'àmbit que estigui, sempre li he sentit defensar les seves conviccions de manera abrandada. Amb aquella veu aguda i rogallosa de tant forçar-la, de tant discutir-se, sempre al límit de quedar-se sense, i amb el temor de no poder articular la següent frase. No sé exactament on la va a buscar, però sempre acaba trobant un fil més de veu. Els seus adversaris no ho tenen fàcil per fer-lo callar. Avui, veient la reacció de la majoria de polítics i periodistes de Madrid a l'anunci de la consulta, deu pensar que els fets li donen la raó, que el títol Espanya contra Catalunya no és cosa del passat, sinó que continua sent vigent.

Estic convençut que el simposi que vostè ha dirigit té el màxim de rigor històric. Que la llista de greuges és interminable. Però vol dir que no ens ha passat l'època d'acumular queixes? Quan diem que la Transició s'ha acabat, també hauríem de posar en aquest sac el ressentiment que hem anat covant durant aquests anys. M'agrada el postindependentisme que observo en molts catalans, que intenten actuar com si ara ja fóssim independents.

I això passa per abandonar el victimisme, per deixar de mirar a Madrid i posar la mirada en els nostres defectes i en la nostra pròpia diversitat. Passa per fer un projecte que pugui ser atractiu per al màxim de gent possible. Espanya no és només un concepte polític. També és una realitat sentimental amb la qual molts catalans tenen llaços afectius. Crec que la separació que ens cal d'Espanya no és emocional, sinó institucional.

P.D .

També és veritat que si aquest simposi s'hagués fet fa tres anys ningú hauria prestat atenció al títol. Però en poc temps les coses han canviat molt. Ara són els que volen fer descarrilar el procés els que recorren al victimisme. És moment de ser valents, però també molt curosos.