Una matinada salvatge al Port Olímpic
Despertador a les 4.30 de la matinada, dutxa ràpida i cap al Port Olímpic, la gran zona d’oci nocturn per a turistes. La platja, com una prolongació salvatge de les discoteques de primera línia de mar. M’hi he passat dues hores (de 5.30 a 7.30) i he vist coses que no us creuríeu.
He vist un robatori, una detenció, dues parelles cardant al mar, una baralla a cops de puny, una noia vorejant el coma etílic arrossegada per la sorra per una amiga, un nudista hipster que es banyava en pilotes però amb barret, noies que, tal com sortien de les discoteques, es dutxaven a la platja amb el vestit de festa posat; he comptat centenars de llaunes, d’ampolles de plàstic, d’ampolles de vidre, de gots trencats, tot arrebossat a la sorra; he topat amb dues persones que, abans no passessin els serveis de neteja, rastrejaven la platja armades amb detectors de metalls per rapinyar objectes de valor que haguessin perdut els turistes; he sentit com taxistes amb el llum apagat demanaven 50 euros per portar una colla de nois a les Rambles; unes nigerianes m’han ofert dues vegades una fel·lació, i uns pakistanesos, 37 vegades “cerveza, beer, amigo”; he llegit les pancartes trilingües que els veïns del carrer Trelawny 2-4 tenen als balcons: “Prou incivisme, queremos dormir, take care, bitch area”; he anotat que a les 6.15 el Shôko, l’últim local obert, parava la música, que a les 6.30 arribava el primer camió de Barcelona Neta, que a les 6.50 passava el primer ciclista i que a les 7.07 s’apagaven els focus de la platja, que feien la llum justa per intuir les coses sense que res s’acabés de veure del tot.
I llavors m’ha vingut al cap el que ha passat a les 5.55. Dos venedors ambulants pakistanesos interrompen la meva conversa amb els guàrdies privats de seguretat: “Unos marroquíes están robando”. I assenyalen cap a la platja: “Los dos de negro”. Deuen tenir uns 20 anys, són prims, morenos de pell, i porten el cabell dels costats rapat i una tofa al mig. Ara ja no roben. Se’n van de la sorra caminant un darrere l’altre. Miren enrere. Sembla que no els ha vist ningú. Només els dos pakistanesos i jo sabem que estan a punt de detenir-los. Els nois pugen, confiats, una rampa de 20 metres i quan ja veuen el passeig per on s’escaparan, els guàrdies els tiren a terra i els immobilitzen. De les seves butxaques veig que en surten, com a mínim, tres mòbils i una cartera.
Agents de paisà de la Guàrdia Urbana es fan càrrec dels detinguts. Caldrà, altre cop, l’ajuda dels venedors pakistanesos per identificar qui són els propietaris dels objectes robats. “Esos que duermen ahí”. En desperten un i li ensenyen un mòbil blanc. El noi, que resultarà ser de Londres, gira el cap a esquerra i dreta i no acaba d’entendre què passa ni qui són aquesta gent que ara el volten. No recorda que li hagin robat res. Tampoc recorda el número PIN del telèfon. O, com a mínim, els seus dits, a aquesta hora, no encerten a trobar les tecles adequades.
