Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Anna Tarrés: La fel de les medalles

Té un to tens i contundent que pot resultar feridor a la pell fina. Parla amb èmfasi i ho acompanya d'enèrgics moviments que deixen entreveure que és exigent, perfeccionista i autoritària.

Assegura no haver maltractat cap pupil·la però fa 18 anys que està ficada en la bombolla d'un esport d'elit on és impossible precisar la frontera entre maltractar i entrenar dur.

Posar-la a la picota ens crea malestar perquè intuïm que s'ha limitat a entrar en una lògica perversa de la qual ben pocs ens podem rentar les mans: obtenir com sigui l'èxit esportiu.

Volem medalles però preferim ignorar quin preu personal cal pagar per guanyar-les. I no s'hi val a dir "Tu ho has triat!" si qui tria és una nena que quan té dos dits de front ja no gosa tirar per la borda tants anys de sacrifici i de somnis familiars.

Diu que formaven una petita família, però obvia que ella era la reina que te n'expulsava o t'hi deixava entrar. I és que ha de ser molt difícil no lliscar pel pendent del despotisme quan concentres tant poder sobre un grup humà.

Sobretot si el teu marc de referència són Rússia o la Xina, que no pateixen gens pels traumes que causen en les aspirants a campiones i tenen l'enorme avantatge de poder treure qualitat de la quantitat en lloc d'haver de crear el talent.

En tot cas, dubto que la puguem culpar de res que no trobéssim gratant una mica el bany brillant de tantes medalles olímpiques. I és molt probable que si ara s'hi ha gratat és per mesquines lluites de poder de gent força més mediocre.