¿“Casa nostra” és casa nostra?
La campanya Casa nostra, casa vostra sorgeix d’un impuls solidari que només pot merèixer elogis i adhesions, però corre el perill -segons com es plantegi- de ser més útil per fer-nos sentir millor que per avançar en cohesió i democràcia. Sense reflexió, coherència i compromís, pot acabar sent un episodi més d’aquest infantilisme emocional que un dia pateix pels refugiats i l’endemà pel futur de Messi. Dir a tots els que avui viuen situacions de misèria i violència que casa nostra és casa seva és molt més fàcil que acollir-los de debò a casa.
Tenim la capacitat i el deure moral d’acollir molts més refugiats i immigrants -i, a més, ens convé-, però la lacerant realitat del carrer és que acollim poc i malament molts dels que fa anys que són aquí. L’escola de Salt sense ni un alumne d’origen català marca nítidament, com a símptoma d’una tendència general, on rau la diferència entre l’exaltació solidària d’una festa i la dificilíssima convivència del dia a dia. La guerra de Síria ha posat a les portes d’Europa famílies que s’haurien volgut quedar al seu país. No és difícil empatitzar-hi des d’una sensibilitat de classe mitjana. Costa més empatitzar, i encara més conviure, amb les que volen marxar d’altres racons del món i arriben aquí amb tots els dèficits a què aboca la pobresa extrema. I cal tenir el valor de dir que el tipus de ciutadà que hi conviurà -i hi competirà laboralment en una desesperant subhasta a la baixa- no respon al perfil mitjà del nostre lector ni al de bona part dels impulsors de la campanya.
No és cert -diguem-ho alt i clar- que siguin els estats o els polítics els que no deixen ser solidaris els ciutadans, si per ciutadans entenem tothom qui vota. Ara mateix, i és una tendència que va a més, els partits i els líders castigats a les urnes són els que obren fronteres i no pas els que les tanquen. Però és fàcil ser víctima d’una il·lusió òptica. Com passa en altres debats polítics, “la ciutadania” -els més actius i compromesos socialment: els que, a més de vot, tenen veu- té uns valors i un punt de vista substancialment diferents dels de “la majoria silenciosa”. Si uns fossin ciutadans i els altres no, tindria raó el manifest de la campanya quan assegura que “la ciutadania” reclama que “Catalunya sigui terra d’acollida”. Com que ho són tots, és una afirmació que no gosaria fer.
Però aquesta no és una història de bons i dolents. Si “la majoria silenciosa”, la que se sent només quan vota, castiga qui obre fronteres és perquè creu que obrir-les -en un estat del benestar en retrocés- fa encara més precària la seva precarietat. Després d’haver pagat els plats trencats de la crisi, empobrint-se mentre els rics s’enriquien, no serà fàcil encomanar-li “consciència col·lectiva” si té la sensació que també serà ella -més que “la ciutadania”- la víctima inicial d’una solidaritat que és, en tants sentits, justa, necessària, urgent i positiva. A més de manifestar-nos i omplir el Sant Jordi seria bo que ens plantegéssim si “casa nostra” és realment la nostra.
