Aquest dilluns d'aqüeducte un informe de l'OCDE denunciava que la bretxa que separa rics i pobres no para d'augmentar. Ja ho feia en la majoria de països durant l'etapa de creixement, i fa por pensar què passarà amb la crisi.
En el cas de Catalunya, aquesta bretxa incideix en una altra de tan o més preocupant: la lingüística. Quan assegurem que el català és la nostra arma secreta per cohesionar -la via més directa perquè s'integri un immigrant de qualsevol racó del món-, obviem que perquè això sigui veritat cal que segueixi funcionant un cert grau de mobilitat social.
Si som impotents políticament per fer que el català sigui important per obrir-se camí, no hauríem de trobar sorprenent que les capes de població més deprimida hi acabin veient un luxe prescindible.
És tan cert que en molts punts del territori no hi ha integració possible sense el català com que en bona part de l'àrea metropolitana -on viu el 70% de la població- es pot acabar percebent com una llengua pija.
La cohesió social passa pel català en la mesura que sigui la llengua dels sectors més dinàmics de la classe mitjana. Si aquesta classe es dissol, la part que vagi cap avall corre el risc de castellanitzar-se, i la que vagi cap amunt, farà el català més elitista.
Somia qui creu que la immersió normalitza en una escola pública guetitzada. La immersió només la fa efectiva que el català sigui de debò llengua d'ascensió social. Amb l'ascensor avariat, pot acabar passant d'instrument de cohesió a simple marcador social.
