20/06/2015

Desigualtat, civisme i bonisme

2 min

Sempre que dina a casa, l’amic prejubilat atura la cullera a mig aire i exclama “Ja hi som!” Parla mirant al carrer, on una camioneta ha frenat a tocar dels contenidors de reciclatge. “Mira, mira, ara un s’hi fica, agafa el que li rota i ho deixa tot escampat!” Està indignat. “I ara, per postres, la Colau!” S’hi està capficant tant que li he prohibit seure de cara al balcó. Poques imatges reflecteixen tan bé fins a quin punt l’anomenat incivisme és fruit de la desigualtat. Des de quina superioritat moral pots multar a qui intenta trobar alguna cosa de valor entre les teves escombraries?

I, tanmateix, un partit d’esquerra, per radical que sigui, hauria de saber que la igualtat, per ella mateixa, no fa la gent cívica. Sempre trobarem raons per considerar que nosaltres (víctimes de tantes injustícies i màrtirs de tantes causes) tenim el dret de saltar-nos la norma democràtica que regeix per a tothom. I no el tenim. No només perquè no som tan màrtirs, sinó, sobretot, perquè saltant-nos-la —per millorable que pugui ser— rasquem la fina capa que ens separa de la barbàrie.

En una democràcia, si la llei és injusta s’ha de canviar i s’ha de canviar ràpid, però mentre hi és s’ha de fer complir. Com en tot hi ha excepcions, casos extrems (potser ho és el dels contenidors), però dir que si els que roben són pobres val més deixar-los robar fins que la riquesa estigui més ben distribuïda, seria començar la casa per la teulada: és com si, per aixecar un país, comencéssim destruint-ne els fonaments.

Els països més civilitzats —penso en els escandinaus— no han partit mai d’aquest bonisme. No són menys corruptes pel fet que siguin més iguals. És just al contrari: han arribat a un notable nivell d’igualtat impedint que el corrupte, el que se salta la norma col·lectiva —el que es pensa que és més viu— quedi en la impunitat. I havent-hi molta més igualtat que aquí, també mantenen la guàrdia molt més alta.

Ada Colau deia aquest divendres a Antoni Bassas que la gent no es colava al metro per caprici o per diversió sinó per necessitat; i semblava venir a concloure que posant les tarifes del metro al nivell dels poders adquisitius reals, el problema es resoldria. ¿És una ànima de càntir o és el que volen sentir molts dels seus votants? No ho sé. Però Colau ha de saber que també són molts els votants que, havent posat en ella grans esperances, tenen claríssim que bona part dels que es colen al metro ho fan, simplement, perquè tenen molta barra. I quan els veuen saltar la tanca o enganxar-se a la seva esquena aprofitant que ells —que també van molt justos— han picat la T-10, agrairien que algun representant de la llei, civilitzat i competent, fes alguna cosa.

La desigualtat, per desgràcia, no crea només necessitats. També desestructura les famílies i aboca a comportaments antisocials que fan estralls en la convivència. I em sembla bé que l’esquerra hi faci front amb un exèrcit d’educadors socials, però mai hauria d’oblidar que, quan s’inhibeix de fer complir la llei amb tot el que això comporta, està posant a terra la catifa per on la dreta tornarà al poder.

stats