Elegia a 'sisservit'

Les rebaixes concentren moltes compres de tot l'any però, per desgràcia, cada cop menys en el petit comerç, el que teixeix vincles de confiança i fa del carrer un espai amic. D'això també se'n ressent la calidesa lingüística que hi va associada.

Les mares d'abans deien: "Quan demanin «Qui és l'últim?» tu dius «Servidor»", i encara ho sento als pobles i en botigues de barri, però a la franquícia del centre comercial tothom calla com un mort i en lloc de l'humil "Servidor" notes males mirades i nerviosisme.

El botiguer no et donava mai el que havies comprat sense un sol·lícit "Si és servit". La caixera explotada i que no dóna l'abast ja no et diu res o, en el millor dels casos, t'etziba un bàrbar "Aquí té".

Potser la igualtat social no ens permet estar al servei dels altres, o potser el consum ens obsessiona tant que veiem els altres només com a mitjans o obstacles per tenir el que volem. Sigui com sigui, ni "Servidor" ni "Si és servit" sembla que tinguin gaire futur.

Hi ha, però, també un motiu purament lingüístic que conspira contra "Si és servit": que ningú diu, o deia, "Si és servit" o "Si és servida" sinó "Sisservit" o "Sisservida". Tant és així que de petit no vaig mai arribar a desxifrar el sentit de l'expressió.

Igual que no admetre esclar potencia l'ús adverbial de clar i que l'absència de sisplau fa un favor a per favor , no contreure i aglutinar si és servit en frena l'ús escrit i, de retruc, l'oral.

Però, a més, contraient i aglutinant, creem una opacitat que fa més païbles uns valors i unes creences que ja no són els nostres. Ens costaria més dir vostè si escriguéssim vostra mercè , o adéu si escriguéssim a Déu .