19/11/2016

Gentrificar suburbialitza

2 min

No és sorprenent que totes aquelles cases idèntiques amb gent idèntica que tan bé retraten films com American beauty s’anomenin en anglès suburbs per molt que els suburbis, en altres cultures, no siguin precisament àrees residencials de classe mitjana. Perquè allò que empobreix els que els habiten no és el poder adquisitiu sinó una homogeneïtat i una autosuficiència que els posa massa fàcil ignorar-se. I que els empobreix fins a fer molt difícil que formin una comunitat, que tinguin capacitat per posar-se en el lloc de l’altre i empatia per integrar el diferent. La uniformitat elimina la convivència conflictiva que acaba conformant una societat civil, l’únic substrat possible per a una democràcia digna d’aquest nom.

Aquest procés de suburbialització l’estan vivint ara mateix molts centres urbans del món en forma de gentrificació. Les cases no són iguals, però cada cop s’assemblen més. Els veïns passen a ser neguitosament inestables. El to general de classe mitjana-alta s’hi estén i el comerç de proximitat agonitza sota la pressió de les franquícies. Seguint el model de París, a Londres, Nova York o San Francisco els més pobres són centrifugats a la banlieue. Els benestants que hi queden controlen els mèdia i els malestants expulsats esdevenen els vots sense veu que expliquen l’inesperat triomf de Trump o el Brexit.

La invasió dels centres urbans per part dels rics globals mata la diversitat que civilitza. Com més s’obre una ciutat als immigrants, a diferents religions i orientacions sexuals, a artistes i bohemis, més creativa és i més pot superar tota mena de reptes. Però ara mateix, com explica David Harvey a l’ Ara Diumenge, moltes ciutats s’estan construint per als inversors que busquen un lloc per emmagatzemar la seva riquesa. S’hi acumulen pisos buits que tenen l’únic objectiu de pujar de preu, mentre milers de commuters perden hores cada dia per anar-hi a treballar. Com podem plantar cara a aquest absurd?

Una ciutat que ho intenta és Berlín, on el 85% de ciutadans viuen de lloguer i sovint amb un contracte indefinit. ¿I com s’ho fa perquè qui cobra un sou normal hi pugui viure? Doncs aplicant mesures que esgarrifen els neoliberals: posant límits al lloguer, fermant molt curt els col·laboratius d’Airbnb i -la més curiosa- prohibint les reformes luxoses. Tampoc exclou crear impostos específics per a inversors estrangers, com ha fet Vancouver. Malgrat tot, el lloguer mitjà hi ha pujat un 57% des del 2004. I no és estrany que superi els límits legals, perquè el llogater paga i calla.

La gentrificació és un clar exemple de com el mercat desregulat homogeneïtza, converteix el compromís cívic en cobdícia, suburbialitza. Està avançant en totes les grans ciutats del món on es viu bé, i en aquests moments està fent estralls a Barcelona. Ada Colau té el perfil ideal per combatre-la, però només té opcions de sortir-se’n si tots els que encara volem ser barcelonins i ciutadans li fem costat.

stats