25/02/2017

'Liberal', una polisèmia verinosa

2 min

Com a lingüista observo amb certa desesperació com la polisèmia de paraules clau en el discurs polític, i els malentesos que se’n deriven, vicien i extravien debats que són fonamentals per trobar sortides a l’actual atzucac. Una que ens afecta molt és nacionalista, però la victòria de Trump ha convertit liberal en objecte d’un estira-i-arronsa dialèctic: ¿fins a quin punt el nou inquilí de la Casa Blanca és il·liberal? L’intent de respondre-hi evidencia fins a quin punt els diferents sentits de liberal estan en conflicte. D’una banda, liberal -sobretot al món anglosaxó- s’oposa a conservador. És liberal qui és partidari de graduals canvis polítics i socials, qui entén que moltes creencestradicionals han sigut superades pel pensament modern. De l’altra, s’oposa a socialdemòcrata. I, en aquest sentit, és liberal qui vol posar l’economia en mans de la iniciativa privada (reduint al màxim el paper de l’estat) i fa apologia del lliure mercat i la propietat privada.

Trump és il·liberal en el primer sentit. És un conservador reaccionari que vol fer marxa enrere en els drets de les dones, les minories ètniques i les opcions sexuals. És un antiintel·lectual que flirteja amb el negacionisme i el creacionisme. Però és liberal en el segon. Odia els socialdemòcrates. S’està carregant l’Obamacare i no vol que res freni l’exuberància irracional de la iniciativa privada. Res? No ben bé, perquè Trump (i aquí la cosa es complica) és un aïllacionista: defensa el lliure mercat només en la mesura que no entri en conflicte amb l’ America first. És, doncs, un liberal que fa trampes: que no accepta que l’avenç de milers de milions a les economies emergents estanqui o faci retrocedir els assalariats que el voten. El seu lliure mercat és el que es defensa i s’imposa amb les armes. Res, de fet, que sigui aliè a la tradicional política exterior dels EUA.

Però el debat més interessant -deixant de banda Trump- és el que planteja la polisèmia de liberal, perquè intoxica tot intent de pensar racionalment sobre el concepte i permet ficar tothom qui se’n desmarca en el sac d’un “populisme” que aniria de Podem a Le Pen. El verí que destil·la va creant un vincle indissoluble entre la defensa del lliure mercat i la propietat privada, d’una banda, i els drets i les llibertats individuals, d’una altra. L’equació té una lògica perversa. Segons els seus apòstols, tot el que limita el lliure mercat i la propietat privada també està limitant els drets i les llibertats. Es neguen a veure que, ara mateix, és l’exaltació dels primers la que no para de deteriorar els segons.

I arribats a aquest punt branden l’espantall de Mao i Stalin. No parlen mai d’Olof Palme. No volen entendre que la civilització mai avança fent salts: que un sistema feudal no pot engendrar una democràcia, però que el sistema que va derrotar el feudalisme sí que pot crear les condicions -el grau de riquesa, cultura i tecnologia- perquè, un cop esgotat i abans que s’acabi de carregar el planeta, sigui superat per un altre que no tingui com a principal motor l’afany d’enriquir-se i el culte al consum.

stats