Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Líder sud-africà antiapartheid

LA MORT DE MANDELA revifa l'ús de dues paraules que solen plantejar dubtes de pronúncia a molts usuaris de la llengua: apartheid i sud-africà .

Sud-àfrica té avui nou idiomes oficials d'origen africà i dos d'origen europeu: l'anglès i l'afrikaans, que és la llengua germànica que s'hi va originar a partir dels dialectes neerlandesos del colonitzadors del segle XVII.

I la th d' apartheid no es llegeix a l'anglesa , com la ce castellana, sinó a l'afrikaans , com una t seguida d'una petita aspiració. No és, doncs, un dígraf sinó dos sons consonàntics: la t tanca la síl·laba part i la h obre la síl·laba heid .

En casos així l'objectiu és acostar-se a la fonètica original sense violentar massa la del català. Per això l'ÉsAdir proposa que la t no soni i sí que soni la h , tot i que és un so que no tenim i tendim a fer massa gutural, com la jota castellana.

En principi, un estrangerisme no adaptat ortogràficament s'hauria d'escriure en cursiva, però molts mitjans optem per estalviar-la en casos, com aquest, en què ja és prou conegut. Escriure'l en rodona, a més, evita l'ortopèdic anti- apartheid .

En el cas de sud-africà (i també de Sud-àfrica ) cal saber que el guionet -a efectes lèxics- no és límit de paraula, però -a efectes de pronúncia- és com si ho fos. I igual que quan diem fred i calent la d sona t , també hem de pronunciar sutafricà i no pas sudafricà, o sutest i no pas sudest .

La raó és que primer apliquem les regles fonològiques al mot i, després, l'unim a altres mots. Primer, doncs, ensordim la d final de sud , cosa que en fa una t . En canvi, si queda dins el mot, com a sudista , no s'ensordeix.