ANANT AMB MOTO per Barcelona adverteixo la creixent tendència dels vianants, quan tinc verd, a començar a travessar a mesura que m'hi acosto, de manera que si jo no freno o em desvio m'obliguen a passar-hi arran.
És un petit símptoma d'una manera de fer que sovint fiquem al pack de la mediterraneïtat quan és vulgar tercermundisme. El símptoma d'un mal que corca la nostra democràcia i ens manté tan covards i salvatges com ens van parir: la idea que la llei només cal complir-la si ens vigila l'autoritat, cosa que rarament passa.
Altres pobles fan la llei tan seva que cada ciutadà esdevé un policia. A Suïssa (ho dèiem ahir) t'arriben a escridassar per pixar dret en el teu propi vàter. Aquí hem après a no immutar-nos ni quan se'ns pixen al portal de casa. Dec ser rarot, però els envejo el substrat calvinista.
No és casual que al sud d'Europa no tinguem cap paraula per al verb to enforce, que vol dir fer complir la llei. Ni per al nom enforcement, de tan alta freqüència als titulars de la premsa anglosaxona.
De lleis, els nostres Parlaments, en fan com els ases els pets. I alguns polítics, per demostrar-nos que són uns pencaires, se'n vanten: "Mira quantes lleis hem fet!"
Fer lleis és fàcil i vesteix, però fer-les sense dotar-les de mitjans per fer-les complir -pressupost i força vigilant- és gairebé pitjor que no fer-les.
Perquè cada llei que hi és però que ens saltem acaba sent una màquina d'erosionar totes les altres, de minar les mateixes bases de la convivència. Un primer pas cap a la civilitat seria exigir als nostres enfeinats polítics que es limitin a fer lleis que es vegin amb cor de fer complir.
