Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

MANUEL BUSTOS: L'opacitat de la transparència

Té l'aire d'un heroi de pel·lícula d'Andrés Pajares i és vehement i xerraire com un venedor de rentadores. Amb la camisa blanca descordada i uns ulls que delaten que dorm poc, sembla sempre a punt d'arremangar-se per salvar un avi o clausurar un bar.

S'ha llicenciat en gramática parda jugant al carrer a churro media manga mangotero i surfeja les traïdores onades de la corrupció amb les habilitats que va adquirir de petit al seu Pedralba natal tirant-se per un terraplè amb una tapa de vàter.

Exhibeix una curiosa coherència personal. Fa uns mesos, just després d'haver esbombat en un programa de gran audiència que destinava el seu sucós sou d'alcalde a beques d'estudiants, va afegir en to confidencial: "Però no en voldria fer publicitat".

El 1996 ben pocs haurien dit que aquell jove diputat del PSC que va falsificar el padró, atribuint-se un domicili inexistent, per fer entrar el fill en un cèntric col·legi de Sabadell, arribaria a ocupar el lloc del carismàtic Antoni Farrés.

El temps ha provat que té un sentit molt italià de la família. L' estil Bustos que l'ha fet famós combina favors i beneficis per a parents i servidors lleials amb una més que contundent bel·ligerància cap a crítics i díscols.

Amb el PSC en caiguda lliure, per fi la justícia ha fet el pas d'investigar si la seva consciència pot estar tan tranquil·la com proclama: si és un noble servidor públic que acumula càrrecs perquè és hiperactiu o un cacic populista que anomena transparència a una xarxa clientelar.